Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris moneda. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris moneda. Mostrar tots els missatges

diumenge, 5 de juny del 2011

Ni guerra contra Iran, ni Tercera Guerra Mundial (castellano)


1. Text en català.
2. Texto en castellano.

(Texto en castellano).


Una vez establecidos desde este blog los enlaces a los sitios web y los blogs de las asociaciones y entidades amigas, podéis consultar sus agendas dentro de sus respectivos recursos de Internet. Esto aliviará a partir de ahora las entradas de este blog.

Dedicamos esta nueva entrada a la reivindicación de una salida pacífica a la presente crisis que, a la vez, nos permita disponer de la libertad suficiente para crear, visitar y difundir informaciones como las que, por ejemplo, se mencionan en este blog y los recursos que hemos enlazado. Recordemos que hay estados del mundo donde la censura impide crear, visitar y difundir blogs como éste en sus respectivos idiomas.

La Humanidad, con todas sus naciones, tiene bastantes buenos recursos materiales, energéticos, técnicos y científicos, además de soluciones organizativas eficaces, para mantener todos sus miembros y tender hacia su autoequilibrio, sin provocar su autodestrucción, ni la destrucción de la Naturaleza de la que dependemos. La libertad relativa de la que una parte de los humanos hemos disfrutado nos ha permitido formular y difundir algunas de estas soluciones, y esta libertad y actitud de superación la debemos mantener.

Recordando que una versión oficialmente establecida no equivale a un dogma incuestionable, quien quisiera forzar una nueva salida bélica a la crisis podría emplear unas grandes dosis de manipulación mediática, por lo que también os ofrecemos un oportuno artículo sobre la manipulación mediática en la reciente crisis del pepino.
B.


1. Videos para una salida pacífica a la crisis.

¡Marchando una de vídeos!

Se impone la necesidad que salgamos de la crisis actual sin cargarnos medio planeta, por lo que nos oponemos a las guerras locales que, desde hace un tiempo, se están extendiendo por los estados árabes y que pueden acabar con una guerra generalizada.

Aquí tenéis un primer vídeo breve (2' 13''), en inglés subtitulado en castellano, donde el general condecorado norteamericano Wesley Clark afirma, en una entrevista en canal de televisión, que su gobierno ya tenía la intención de invadir siete estados árabes en cinco años, el último de ellos Iran.

Como dice él: «Si la única herramienta que tienes es un martillo, todos los problemas se convierten en clavos».




A continuación tenéis un par de vídeos, en castellano con algunos fragmentos en catalán, esta vez de una conferencia del profesor de economía de la Universidad Raimon Llull, Santiago Niño Becerra, impartida el jueves 14 de abril del 2011, que explica detalles de la actual crisis.

En el debate, se formuló una pregunta procedente del público: «Si la crisis del 1929 acabó con una cosa llamada «Segunda Guerra Mundial», la crisis actual, ¿acabará con una cosa similar?».

Él responde:

–«No. Actualmente una guerra mundial es una cosa impensable. ¿Porqué? En el momento que usted puede colocar a 3.000 kilómetros de distancia un «pepino» de un megatón con un error de cinco metros, las guerras se han acabado. En Líbia ahora, con una precisión quirúrgica, están disparando Tomahawks a 2.000 kilómetros de distancia, a 1.000 kilómetros de distancia, con una precisión de metros. Las guerras se han acabado».

–«Las guerras eran «muy buenas» desde un punto de vista económico. Se ha de tener en cuenta que, en los Estados Unidos, el PIB entre 1939 y 1943 subió como un cohete, se disparó. En Europa no, evidentmente, porque estaba siendo atacada, ¿no?. Las guerras son «muy rentables», primero porque se ha de construir armamento y se ha de reconstruir después, con una atmósfera de cero control del déficit, cero control del gasto y cero control de la inflación, con lo cual esto «va muy bien». «Va muy bien» cuando hay destrucción de verdad y hay mucha destrucción, pero no en Malawi, y se muere mucha gente, pero no en Zimbawe, porque sinó no es rentable. Ha de morir mucha gente en Alemania, Estados Unidos, Francia, España,... y ha de haber muchas destrucciones en Francia, Suecia, Inglaterra,... sinó no es rentable».

–«De hecho, se ha calculado. Se ha calculado hoy cual ha de ser la guerra para que pueda «ser rentable». Tendría de haber 500 millones de muertos y destrucciones alrededor de 30 billones de dólares (quizá la cifra se queda corta)».

–«Pero, está claro, el armamento que hay ahora es muy sofisticado. ¿Habéis oído hablar de las bombas de neutrones? Matan mucha gente, pero tampoco destruyen nada, con lo que tampoco funciona, ¿no?. Además, una guerra consume recursos y ya tenemos un problema de recursos. Además hay otro problema: Usted dijo, y tiene razón, que la Gran Depresión se terminó con la Segunda Guerra Mundial. Lo que pasa que entonces había una vertiente ideológica muy fuerte. Actualmente la ideología ha desaparecido, no hay ideología, ni en un sitio, ni en otro. Que haya un problema focalizado allí o allá, en Líbia o en otro sitio sí, pero esto es muy concreto».

(Esperemos que esta afirmación optimista no la estropeen las nuevas armas que algunos diferentes estados han ido investigando todos estos años, como por ejemplo, las antenas HAARP, en el contexto de los escudos antimisiles, y no hagan pensar a estos mismos estados que ahora sí que es posible y rentable una guerra generalizada).

«El crash del 2010. Estado de la cuestión».
Barcelona 14-04-2011.

Santiago Niño Becerra en «Plural-21» (1/2 conferencia).

http://blip.tv/file/5125968
(Curiosamente, en el momento de informaros de este enlace, la primera parte correspondiente a la conferencia estaba deshabilitada en Blip TV).




Santiago Niño Becerra en «Plural-21» (2/2 debate) (59' 18'').






Enlace desde donde ver la presentación de «Power Point», en castellano, que mostró el citado profesor en el curso de su explicación:




Santiago Niño Becerra en «Plural-21» (Barcelona 14-04-2011)
View more presentations from ccbaxter


Aquí tenéis otro video (9' 40''), con voz en catalán, con algunos fragmentos de voz en castellano y subtítulos en castellano, de un discurso del profesor de economia Arcadi Oliveres en la acampada de la Plaza Catalunya de Barcelona, sobre qué medidas se habrían de tomar para salir de la crisis:






2. Crisis, Chalaux i la moneda telemática.

Crisis, Chalaux y la moneda telemática.
Lluís Busquets Grabulosa.
Noviembre de 2008.

La decisión de Bush de inyectar dinero público para superar la crisis financiera, antes de que se la aprobaran las Cámaras, produjo el viernes 19-IX un alza bursátil inesperada todo el mundo. Y, sin embargo, expertos como Rodrigo Rato (ex-director del FMI) comparaba la actual crisis con el crack de 1929, y George Soros, que ha escrito en un libro que se hizo millonario fraudulentamente porque la economía liberal le lo permitía (bloqueó la libra esterlina), decía que la posibilidad del crack seguiría existiendo porque con la pretendida autorregulación liberal no vamos a ninguna parte. Tenían razón: el crack bursátil del pasado día 10-X hará historia. Los ciudadanos de a pie no tenemos respuestas a nuestras preguntas. (Desde cuando una economía liberal se ha de intervenir con dinero público? John Lipsy, actual segundo del FMI, venía a decir que la contradicción es gravísima, pero si no se hiciera, llegaríamos al Catacrac: la crisis financiera «tendría consecuencias devastadoras», declaró textualmente). ¿Y de dónde salen estos montones de dinero?.

Se ha hablado de 700.000 millones de dólares o euros, pero son muchos más. El coste de la intervención de las autoridades es éste: 620.000 millones de euros para adquirir hipotecas tóxicas y fiar a los bancos para garanticen la viabilidad; 273.600 millones de inyección de los bancos centrales para dar liquidez al mercado; 140.000 millones para rescatar las sociedades hipotecarias Fannie Mae y Freddie Mac; 60.000 de financiación a las filiales de Lehman Brothers a cargo del Tesoro de EEUU, 58.700 millones para nacionalizar la aseguradora AIG; 20.000 millones de préstamo a JP Morgan para comprar Bear Sterns; 2.700 millones de garantías para reparar casas abandonadas al ser embargadas por impago de hipotecas. Total, si sumamos, un billón ciento setenta y cinco mil millones. Sin contar los 1,7 billones de rescate de los bancos europeos de la semana pasada. Y seguimos haciéndonos preguntas. Dado que el dinero de un estado son los de sus ciudadanos, ¿ahora los Estados deberán financiar todas las empresas mal gestionadas? Suponiendo que la mia esté bien gestionada, ¿por qué no he de participar del pastel?

En definitiva: nuestros ahorros, si pasan de los 100.000 euros, según la garantía del insolvente Solbes, ¿son, pues, directamente, por malgestionar? ¿Se trata de socializar pérdidas y privatizar ganancias?

Más allá de la ironía, hay que saber que esto ocurre porque el mundo se ha dotado de una moneda anónima y opaca y ni los expertos más expertos pueden calcular de ninguna manera lo que puede ocurrir. No hay ninguna mercometría posible (datos fiables de los mercados financieros). Los Estados como el español tratan de flotar en el tsunami como pueden (¡los americanos todavía se ríen de las declaraciones de ZP diciendo que nuestra economía era la más fuerte de Europa!). Cuando se pidió por radio al presidente de la Bolsa de Barcelona, Joan Hortalà, el pasado día 21-IX, qué nota pondría al Rodríguez Zapatero, fue muy sutil: «No se le puede poner ninguna nota porque no se ha presentado a examen».

Todo esto viene a cuento porque el pasado día 17-IX, en el Aula Magna de la Universidad de Barcelona, llena hasta el borde, el «Centro de Estudios Joan Bardina» presentó el vídeo La moneda telemática a partir de los estudios de Agustí Chalaux de Subirà (1911-2006). El público asistente fue obsequiado con un DVD y el debate de la mesa con economistas como Arcadi Oliveres y Martí Olivella fue más que interesante. Chalaux aprendió del banquero Horace Finaly (presidente de BNP-París Bas) las curvas de la moneda en la primera guerra europea (las existencias de oro sólo habrían permitido cubrir los gastos de la guerra durante los tres primeros meses y, por tanto, abandonó la convertibilidad en oro de los respectivos papeles-moneda) y se pasó media vida estudiando un revulsivo. Finaly se burlaba de sus estudios de Ciencias Económicas en París y más bien le indicó una carrera científica. Chalaux estudió entonces en la Escuela de Química de Mulhose y quiso aplicar el método científico, preciso y riguroso, a los fenómenos sociales y científicos con la misma exigencia.

Un amigo suyo, el libertario Abad de Santillan, le confesó en plena guerra (in)civil española que la izquierda había perdido la guerra y la revolución porque no habían sabido dominar la moneda y la banca como instrumentos al servicio del pueblo.

Cuando volvió a Barcelona (1945), y aún más cuando dejó el trabajo de químico (1968), quiso debatir y enseñar lo que había aprendido. Encontró muchos compañeros de viaje, entre los que, Lluís Maria Xirinacs, que ya no le dejó sus pasos y insertó en sus estudios de globalística las ideas de moneda responsable de Chalaux. (Poca gente sabe que, antes de morir, Xirinacs presentó en el Foro Social Mundial de Nairobi en Kenia una ponencia en vídeo donde resumía la posible utilización de la tecnología actual para la implantación de la moneda telemática universal que facilitara la paz en el mundo.

(Lo pueden ver en vídeo en castellano en:


Moneda telematica ES (conf. Ll. M. Xirinacs) from Bardina on Vimeo.



Los promotores de la moneda telemática querrían suprimir el papel moneda que todos llevamos en la cartera, porque es anónima e irresponsable.

Tanto podemos pagar un kilo de naranjas como el asesinato de alguien. Nadie puede saber qué hacemos con nuestro dinero. Podemos especular, apilar montones de dinero negro, convertirnos en mafiosos, comprar terrenos con escrituras a la baja, pagar trabajo infantil, droga o prostitución. También llevamos moneda nominativa: las tarjetas de crédito. Las tarjetas nos fichan, dejan trazas e indicios de todas las operaciones que hacemos. La moneda telemática es ésta. Por eso se le llama responsable y transparente. Los que no nos hemos de esconder de nada, no le tenemos ningún miedo, los que deben ocultar ciertos pagos, sí. Cuando se habló de que la faja antifalsificación del nuevo euro fuera magnética para registrar la operación que se hacía, hubo quien puso el grito en el cielo con la excusa de no querer poner los ciudadanos bajo control. Ahora ya lo estamos. Pero no bajo el control neutro de un ente administrativo –el cual podría contabilizar operaciones y obtener, con datos on line, la mercometría de que hoy no disponemos–, sino de cajas de ahorros y bancos.

Con método y unas medidas cabales de los mercados financieros, no sólo se podría dosificar el caudal de dinero en el mercado más allá de inflaciones y stagflaciones (cf. el libro que Chalaux escribió con el economista Magdalena Grau: Ensayo sobre moneda, mercado y sociedad, Barcelona (http://www.bardina.org/ammsesin.htm): Centro de Estudios Joan Bardina, 2000, 3ª edición), sino conseguir la denominada «renta básica» o «salario mínimo social» para todos los ciudadanos. Y no de la plusvalía del trabajo, sino de la plusvalía del dinero, que ahora se nos esconde injustamente, aunque permitió inyecciones de un billón de euros como hemos explicado al principio.

Afortunadamente, estos días, salen escritos de economistas alternativos posicionándose más allá de lo que ha hecho hasta ahora. Tapar agujeros es volver donde estábamos. Entenderlo es del todo revolucionario. Y no lo entienden los actuales presidentes de Cajas ni de bolsas. Chalaux, en sus escritos, incluso distribuye la sociedad en ámbitos diversos con todas las necesidades cubiertas.

Como dijo el profesor Oliveras, te posiciones a favor o en contra de la moneda telemática, al menos permitiría detener la corrupción, la especulación y el fraude. Y más si pensamos que el propio Ministerio de Economía evalúa el fraude fiscal en 86.000 millones de euros. Piensen que Catalunya sólo pide de 3.500 a 4.000 millones para la nueva financiación, ¡mientras Solbes sólo nos quiere soltar 1.794!.

3. El pepino asesino.

El pepino asesino.

Una vez más los medios golpean. Ahora casi desmienten lo que antes casi dicen, como siempre, sin afirmar pero dando a entender: el pepino lleva un microbio que mata. Con eso se va a quedar el público y cundirá el pánico: misión cumplida. Los engranajes de la propaganda han funcionado a la perfección. Y digo propaganda refiriéndome sin pudor a la técnica de control social creada por Goebbels durante el nazismo, basada en los 11 principios que siguen a continuación:

1. Principio de simplificación y del enemigo único. Adoptar una única idea, un único símbolo. Individualizar al adversario en un único enemigo.

2. Principio del método de contagio. Reunir diversos adversarios en una sola categoría o individuo. Los adversarios han de constituirse en suma individualizada.

3. Principio de la transposición. Cargar sobre el adversario los propios errores o defectos, respondiendo el ataque con el ataque. «Si no puedes negar las malas noticias, inventa otras que las distraigan».

4. Principio de la exageración y desfiguración. Convertir cualquier anécdota, por pequeña que sea, en amenaza grave.

5. Principio de la vulgarización. Toda propaganda debe ser popular, adaptando su nivel al menos inteligente de los individuos a los que va dirigida. Cuanto más grande sea la masa a convencer, más pequeño ha de ser el esfuerzo mental a realizar. La capacidad receptiva de las masas es limitada y su comprensión escasa; además, tienen gran facilidad para olvidar.

6. Principio de orquestación. La propaganda debe limitarse a un número pequeño de ideas y repetirlas incansablemente, presentarlas una y otra vez desde diferentes perspectivas, pero siempre convergiendo sobre el mismo concepto. Sin fisuras ni dudas. De aquí viene también la famosa frase: «Si una mentira se repite suficientemente, acaba por convertirse en verdad».

7. Principio de renovación. Hay que emitir constantemente informaciones y argumentos nuevos a un ritmo tal que, cuando el adversario responda, el público esté ya interesado en otra cosa. Las respuestas del adversario nunca han de poder contrarrestar el nivel creciente de acusaciones.

8. Principio de la verosimilitud. Construir argumentos a partir de fuentes diversas, a través de los llamados globos sondas o de informaciones fragmentarias.

9. Principio de la silenciación. Acallar las cuestiones sobre las que no se tienen argumentos y disimular las noticias que favorecen el adversario, también contraprogramando con la ayuda de medios de comunicación afines.

10. Principio de la transfusión. Por regla general, la propaganda opera siempre a partir de un sustrato preexistente, ya sea una mitología nacional o un complejo de odios y prejuicios tradicionales. Se trata de difundir argumentos que puedan arraigar en actitudes primitivas.

11. Principio de la unanimidad. Llegar a convencer a mucha gente de que piensa «como todo el mundo», creando una falsa impresión de unanimidad.

Encuentro interesante darles un repasillo ante cualquier noticia y ver cuales de ellos se están aplicando. De hecho suelen ser todos, aunque unos más que otros. En este caso me parece que el 4 y, sobretodo el 7 son los que más. Pero animo a cada cual a sacar sus conclusiones.

El 7 es el más socorrido: se trata de distraer; de que no se hable mucho tiempo de la misma cosa. Que no se hable más de los indignados, ni de Fukushima, ni del mundo árabe, ni de... no sé, porque con eso del pepino me he quedado bien distraída. Nada distrae tanto como una epidemia o un atentado con bomba, o sea, un «pepino», en términos vulgares.

Ya me imagino a los propagandistas de turno reunidos hablando algo así como:

  • ¿Qué les ponemos, una epidemia o un «pepino»?
  • Pues... las dos cosas a la vez: ¡la epidemia del pepino!
  • ¡Bravo! ¡Eres un genio!

¡Y ya lo tenemos! En cuanto a los hechos, pues nada nuevo bajo el sol: En esta sociedad enferma cada día mueren muchas personas de diarreas y otros transtornos, debidos probablemente a efectos secundarios de medicamentos, que son la cuarta causa de muerte, o a otras intoxicaciones sin inventariar. De manera que de muertos nunca faltan.

¡De microbios, pues tampoco, porque resulta además que todos tenemos, y menos mal!, E.coli en nuestro organismo, así como otros miles de bacterias con las que vivimos en simbiosis. Cierto es que cuando nuestro intestino se desequilibra su flora se altera y E.coli gana protagonismo. O sea: en nuestro intestino debemos tener muchos lactobacilos y pocos E.coli y cuando andamos mal eso se invierte. El desequilibrio bacteriano es la consecuencia y no la causa de la enfermedad, y no al revés, por sorprendente que parezca.

Sorprendente porque se nos ha repetido hasta la saciedad (principio nº 6) que los microbios son la causa de las enfermedades (principio nº 1, o sea: el enemigo externo). Pero no es así: La vigente teoría microbiana resulta ser falsa. Hasta el propio Pasteur terminó reconociendo que «El terreno lo es todo; el microbio no es nada». Pero ya era tarde y a los mandatarios militares les iba mejor pensar en el microbio atacante. Y así siguen, y nos imponen la «salud» a golpe de vacunas y antibióticos igual que le imponen la «democracia» a bombazo limpio al mundo entero.

¡Piensen señores, piensen! Háganse preguntas. Yo me hago la siguiente ¿A quién puede interesar tanta calúmnia? ¿Para qué?

Propongo la siguiente respuesta: Le interesa al enorme y obsoleto sistema sanitario que debe justificar su propia existencia defendiéndonos de microbios atacantes y desviando nuestra atención de las verdaderas causas de enfermedad que son la mala vida que llevamos, la contaminación y, en muchos casos, los propios tratamientos médicos. Interesa que no comamos verduras crudas, que son de gran beneficio para la salud. Me consta que los productos ecológicos están muy mal vistos por ciertos sectores relacionados con la sanidad. Afirman que van cargados de microbios, ¡y eso no puede ser!... Conviene, pues, que nos pasemos a la comida-basura en la que ningún microbio pueda vivir. Al poder no le gusta la vitalidad.

Contra el microbio vamos contra todo y contra todos. Si no es el pepino será otro alimento, o la mano que ya no podremos estrechar por miedo. Frente a la epidemia vamos a temer, desconfiar, destruir, usar y tirar. Vamos a languidecer, enloquecer y enfermar de puro miedo, que es lo peor para la salud. El miedo gusta al poder.

Temo, pues, que tras el pepino asesino la maquinaria propagandística vaya generando otras alarmas parecidas. Propongo que nos armemos de sentido común que, siendo el menos común de los sentidos, es el único que nos va a proteger de tales despropósitos.

Teresa Morera, Naturópata, ex-Farmacéutica.
Manresa, 2 de junio de 2011.


Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , , , , ,

dilluns, 2 de maig del 2011

Història de la salut natural. Descoberta catalana d'Amèrica. Agendes maig


1. Text en català.

(Text en català).

Acabada de rebre la notícia oficial de la mort de Bin Laden, sense que aparegui el seu cadàver, recordem que la que va ser dos cops primera ministra del Paquistan, Benazir Bhutto (1953-2007), va afirmar en el seu moment que Bin Laden ja era mort. Es sospita que aquestes declaracions foren la veritable causa de l'assassinat de Benazir, el 27 de desembre del 2007.

Seguint la mateixa tradició que comença amb l'enfonsament del cuirassat Maine pels propis americans, el 15 de febrer de 1898, que va iniciar la Guerra de Cuba (1898), hem de recordar que els atemptats de l'11 de setembre del 2001 a Nova York foren creats des de dins per tal d'encetar una sèrie de guerres a Iraq i Afganistan, guerres que ara s'estan estenent a més estats àrabs i musulmans petroliers, com Líbia. Bin Laden no fou més que un simple boc expiatori.

Això ens recorda que hem de lluitar per la pau, la justícia i la correcció de les errades històriques, com mostren els dos llibres que presentem, mitjançant la publicació dels seus respectius pròlegs.

Un és un llibre escrit pel Professor de Filosofia Octavi Piulats, Historia de la Salud Natural (Història de la Salut Natural) d'Abadia Editors, que ens introdueix en una tradició sanadora natural que comença amb egipcis i grecs, segueix amb els grans sanadors laics alemanys del segle XIX i continua amb els nostres dies.

L'altre és la darrera obra del filòleg en llengua catalana Jordi Bilbeny, Petit Manual de la descoberta catalana d'Amèrica, de Llibres de l'Índex, on ens informa dels documents que, investigats amb una labor detectivesca, ens demostren l'origen català del procés que va permetre l'any 1492 l'establiment d'una comunicació permanent dels continents d'Europa, Àfrica i Àsia amb les Amèriques.

Després de les agendes de maig del 2011, us informem de vídeos i una web que ens recorden un greu problema mediambiental per resoldre en el Principat de Catalunya, probablement el més greu en aquests moments: els residus salins de les mines de Sallent i rodalies.

B.

Llista de les noves aportacions en la nova entrada del bloc «Evolució Terra»:


1. Història de la salut natural del Dr. Octavi Piulats.
Dr. Octavi Piulats. Historia de la salud natural (Història de la salut natural). Pròleg. Pàgines 9 a 13.

La meva primera malaltia va tenir lloc ja als sis anys i es va deure a una sèrie concatenada de factors estranys que m'ha portat molt temps conèixer. Sóc una de les últimes víctimes de la fraticida Guerra Civil espanyola. Atès que vaig néixer en plena postguerra, les situacions de repressió postbèl·liques van afectar la meva mare en el cinquè mes del seu embaràs, l'aclaparament i l’esglai que ella va patir davant la política repressora franquista va gestar en gran mesura una certa excitabilitat i feblesa del meu sistema nerviós central. Quan vaig néixer ja vaig sofrir en els primers mesos de vida algunes disfuncions que amb el creixement van ser superades. Lamentablement als sis anys vaig rebre un fàrmac de la medicina convencional receptat pel Dr. Gallart, del barri de Gràcia de Barcelona on vaig viure tota la meva infantesa i adolescència; aquest fàrmac va actuar nefastament sobre la meva debilitat nerviosa congènita, ja que contenia bismut i el resultat va ser l'esmentada primera malaltia seriosa, ja que vaig romandre semiparalitzat durant algunes setmanes. D'aquest lamentable estat em va treure, gràcies al meu pare, un remeier llegendari de Gavà: el Professor Amat, qui mitjançant remeis naturals, va desintoxicar el meu organisme de medicaments i va recuperar la meva infantil vida.

A causa de la meva feble constitució nerviosa he anat sofrint al llarg de la meva vida diversos episodis i dolències digestives i nervioses: una grip epidèmica, una polineuritis, una síndrome de Guillaume-Barré entre altres dolències; tots els tractaments de la medicina convencional sempre van agreujar les meves patologies el que em va portar de vegades fins i tot a abandonar sobtadament els hospitals pels seus diagnòstics i teràpies agressives, i només he aconseguit recuperar-me de totes aquestes dolències greus, mitjançant la meva força de voluntat i les teràpies de curació naturals. A Barcelona haig d'agrair els diagnòstics i els tractaments de metges i naturòpates naturistes que ja no estan entre nosaltres; especialment el Dr. V. L. Ferrándiz i el professor Nicolás i Apolo Capo i la seva família.

Malgrat els anys emprats en les recuperacions, això no ha impedit l'evolució de la meva vida acadèmica: vaig aconseguir doctorar-me en Filosofia a Alemanya, a la Universitat J. W. Goethe i prendre contacte allí amb els deixebles dels coneguts filòsofs com Th. Adorno i H. Marcuse. Vaig tenir temps en aquell meravellós país d'estudiar els fonaments i els autors de la curació natural i higienista, especialment els estudis de Heilpraktiker, que podríem traduir per naturopatia. També vaig dedicar alguns anys a estudis de medicina convencional autodidacta a la universitat alemanya. En la meva estada a Alemanya encara vaig poder conèixer a llegendaris metges i naturòpates naturistes, com el Dr. Bruker en la seva clínica naturista prop de Koblenza o el Dr. Mommsen, que tenia el seu consultori de pediatre a Frankfurt; també vaig conèixer al Dr. Lüztner en la seva clínica de dejuni en Überlingen, i als metges hídrics del centre Kneip en Bad Wórishofen, la ciutat dels balnearis naturistes. Va ser a Alemanya on em vaig integrar en el Moviment de Reforma de la Vida, doncs així es denomina a centre-Europa el que aquí anomenem Moviment Naturista i em vaig convertir en comprador habitual del Reformhaus (casa de dietètica).

Després ja a la península i concretament a Catalunya, vaig tenir la immensa sort de formar part de l'equip de la revista Integral, dedicada a la salut natural i alternatives de vida, i d'integrar-me després de guanyar unes oposicions com Professor de Filosofia i Antropologia de la Universitat de Barcelona, i així conèixer en aquests anys a la majoria d'empírics i metges naturistes d'Espanya, de grat record, especialment el Dr. Eduardo Alfonso, el professor Nicolás Capo, el Dr. Apolo Capo, l'amiga Ondina Capo, el Professor José Castro i el Dr. V. L. Ferrándiz; i per descomptat, els metges naturistes de la meva generació el Dr. Pedro Ródenas, Dr. Santiago Giol, Dr. Frederic Viñas, el Dr. Josep Lluís Berdonces, el Dr. Jordi Sagrera Ferrándiz, el Dr. Xavier Uriarte, el Dr. Miquel Pros, el Dr. Armando Cuadras, el Dr. Ramon Pros, el Dr. Pablo Sanz i el Dr. Eneko Landaburu, entre uns altres; així com els naturòpates: Oriol Àvila i Jordi Sintes.

El llibre és fruit de moltes hores de lectures en biblioteques per llibres antics a Alemanya, però també d'animades converses i visites a clíniques naturistes. Durant un temps vaig exercir jo mateix de naturòpata entre l'emigració espanyola a Alemanya i puc assegurar honestament que la majoria dels mètodes exposats en aquest llibre han estat contemplats i viscuts en pròpia carn o tractant a pacients i amics.

El present llibre és de fet una obra històrico-pràctica sobre el moviment centreeuropeu naturista i de medicina natural fent èmfasi sobretot en la història de la medicina natural tant en centre Europa com a l'Estat espanyol. En cap moment pretén presentar una Història de la Medicina Natural, ja que no abasta tradicions naturistes com l'anglosaxona, la italiana o la francesa, tampoc pretén l'obra ser una Història de la Medicina Natural alemanya, ja que seria incompleta. Constitueix doncs aquesta obra de fet, una recopilació d'articles, la majoria publicats, en revistes naturistes tant espanyoles com a germanes, en la segona meitat del segle XX, avui de difícil accés. En ella es recullen bàsicament les obres i fets dels empírics naturistes centreeuropeus dels segles XIX i XX, així com alguns dels metges naturistes més coneguts en aquesta mateixa època. El llibre conté tanmateix una secció dedicada a alguns naturistes hispans, tant empírics com a metges, encara que sense cap pretensió d'exhaustivitat. El llibre respon a la necessitat de transmetre a generacions esdevenidores una sèrie de fets, doctrines i curacions d'un grapat de dissidents de la medicina oficial que d'una altra forma es perdrien. Tampoc comenta el llibre altres tradicions de medicines alternatives, com l'homeopatia, el magnetisme o la medicina biològica de R. Steiner i la Nova Medicina de G. Hamer. Fins i tot dins de la tradició naturista el llibre no pretén abastar totes les seves branques, com per exemple la tradició higienista que practica la medicina natural, sobretot perquè té un arrelament francès i anglosaxó que aquí no exposem. Una de les tesis subterrànies de l'obra assenyala que existeix una clara relació de continuïtat entre la medicina natural espanyola i la medicina natural alemanya, especialment en l'apartat d'empírics o laics del naturisme. D'altra banda el llibre tampoc tracta d'exposar les arrels del moviment naturista europeu, ja que es centra en la salut i en la medicina, deixant els aspectes socials del moviment naturista per altres obres. Recordem que el terme Naturisme i Medicina Natural, encara que s'usen normalment com a sinònims i en algun moment en aquesta obra així ho farem, de fet cal distingir-los. Es diu Medicina Natural a un conjunt de coneixements teòrics i pràctics encaminats a guarir o mantenir la salut de l'ésser humà per mitjans naturals, mentre que «Naturisme» és un concepte més ampli, defineix la filosofia global de viure en harmonia amb la naturalesa i pressuposa aspectes com a nudisme, vida simple i natural, curació natural, pacifisme i amor als animals. Per totes aquestes raons, he anomenat a la meva obra història de la salut natural.

Abans que la meva vida en aquest temps, espai i planeta arribi a la seva fi, he volgut recopilar doncs tots els meus articles sobre l'art de guarir per transmetre-ho a aquells i aquelles que han advertit que la tecnomedicina actual, malgrat els seus aspectes positius, té grans dèficits, no només per la seva deshumanització creixent, sinó pels seus mateixos mètodes i les seves teràpies agressives. De fet, un balanç ponderat entre les seves misèries i les seves esplendors, inclina la balança i mostra que produeix més iatrogenia i sofriments que curacions.

Lamentablement la nostra societat occidental tracta amb menyspreu i altivesa els seus dissidents, especialment en l'àmbit de la salut, no s'admet que existeixin diversos camins per arribar a la curació de la malaltia, només el camí oficial és tolerat. Menys algunes excepcions (la revista Natura Medicatrix va ser l'excepció) no existeixen publicacions oficials ni revistes científiques convencionals que recullin els assoliments i els resultats en l'àmbit de la salut de les altres medicines. Per aquesta raó aquest llibre tracta de donar una visió de conjunt d'una època especialment fecunda en el camp de la salut higienista i sempre amb rigor històric i explicacions científiques. D'altra banda desitjo assenyalar que tot el que aquí s'exposa posseeix una gran solidesa tant empírica com a científica. He dedicat diversos anys de la meva vida acadèmica a investigar què significa la ciència occidental en general i especialment els fonaments de la medicina i tinc nombrosos articles sobre el tema en actes de congressos i Jornades de Filosofia i Medicina. Des d'aquesta experiència crec que només el que desconeix el què és la ciència occidental sol utilitzar-la com a dogma. Se sol oblidar que el terme «ciència» és molt vague, i el que defineix realment la semàntica del terme és la noció de «paradigma», segons els filòsofs de la ciència moderns com Kuhn i/o Feyerabend, paradigma és el model concret de coneixement que una cultura determinada utilitza per entendre la naturalesa, i dins la nostra cultura occidental existeix un paradigma dominant per diverses causes, però coexisteixen altres paradigmes científics igualment útils a vegades més profitosos per entendre la naturalesa. El fet que una societat entronitzi un paradigma determinat no respon només a la quantitat de veritat que té el paradigma, sinó també a variables sociològiques i econòmiques d'aquesta cultura. Recordem el panorama real existent del que envolta al que denominem «ciència». Es parteix d'uns axiomes i postulats teòrics en part quantificats i en part confirmats empíricament amb metodologia objectiva quantitativa per científics depenents d'un context soci nacional determinat; aquest coneixement és aplicat a la vida industrial concreta per una «tècnica» deutora d'aquesta teoria, aquesta tècnica es posa al servei després d'unes elits financeres i industrials per produir guanys al mercat de consum. Tant en l'obtenció de la teoria com en la seva aplicació com a tècnica, tot aquest cos de coneixement es troba mediatitzat per múltiples valors occidentals, i interessos econòmics i socials. Un paradigma científic mai no és neutral, és un error creure que la ciència i la tècnica són neutrals i el problema resideix en el seu ús i aplicació. Ciència i tècnica són filles d'una cosmovisió determinada de la naturalesa i aquesta cosmovisió depèn de la classe de cultura que s'ha vertebrat.

La Medicina Natural utilitza un paradigma científic diferent que el de la Medicina Positivista actual, però això no significa que no sigui ciència ni que el seu valor acadèmic sigui nul. És més, la Medicina Natural està sostinguda a centre Europa per una comunitat científica tan respectable com la comunitat científica convencional, existeixen clíniques i hospitals dedicats a la medicina natural i nombroses revistes, publicacions i congressos sobre aquest tema. El gran avantatge d'aquesta comunitat internacional és que no posa els seus resultats càndidament al servei d'interessos exclusivament econòmics.

Finalment cal destacar que cap dels metges i/o naturòpates que aquí s'esmenten van ser recompensats en les seves vides per cap premi Nobel, ni van tenir cap classe de reconeixement social pels estats o la cultura europea oficial dels seus països i èpoques, però tots ells sense excepció van guarir a milers de malalts i ho van fer sempre amb gran humanisme i en condicions de persecució i assetjament per la medicina convencional. Aquest llibre, des del seu limitat poder, tracta mitjançant el record, d'alterar aquesta trajectòria i rendir-los un senzill homenatge.

No volia acabar aquest pròleg sense agrair vivament a la meva esposa Carme Arrufat els seus treballs i desvetllaments perquè aquesta obra arribés a bon port, així com a Editorial Obelisco i MC Edicions per la seva gentilesa respecte els articles.

Dr. Phil. Octavi Piulats.

2. Petit manual de la descoberta catalana d'Amèrica d'en Jordi Bilbeny.
Jordi Bilbeny. Petit manual de la descoberta catalana d’Amèrica. Pròleg. Pagines 9 a 17.

Si la història és la història i els fets parlen sols, potser que ens ho tornem a llegir i ens ho tornem a pensar.

Pròleg.

Al 1989 em trobava als Estats Units mirant d'escriure una novel·la històrica sobre En Cristòfor Colom. Recollia informació a les infinites prestatgeries de la Biblioteca de la Universitat d'Indiana, a Bloomington. S'apropava el 1992 i estava totalment convençut que aquella data es convertiria en una ocasió única per parlar dels fets, ja que l'estat espanyol i el món de la cultura en general no deixarien passar el cinquè aniversari de l'arribada d'En Colom a Amèrica. No podia badar. Jo també hi volia ser i vaig decidir aprofitar l'avinentesa per sorprendre els catalans amb una obra literària sobre la gesta descobridora. Els fets havien de ser els de sempre –els de la història d'Espanya de tota la vida–: l'armada havia estat finançada i promoguda per Castella, Isabel la Catòlica era la gran protagonista, els mariners eren tots andalusos i havien sortit de Palos de Moguer i, per acabar, com era universalment sabut, Catalunya n'havia quedat exclosa de tot en totes, mentre Ferran el Catòlic s'ho mirava de lluny amb una cara de mumarota esfereïdora. L'única novetat que jo hi havia d'introduir era la de pintar En Colom com a català, perquè de jovenet havia sentit dir i havia llegit alguna cosa que aventurava aquesta possibilitat. Ara, amb nova informació, estava decidit a poder-ho demostrar. Llavors va ser quan em va caure a les mans el seu Diari de Bord. Amb tantes catalanades i catalanismes com hi havia, vaig quedar convençudíssim que el Descobridor no només era català, sinó que parlava i escrivia en català i que el Diari era una matussera traducció al castellà d'uns escrits originals malèvolament esgarriats, que En Colom va redactar en la seva llengua mare.

Més endavant, i ja amb la recerca oberta, vaig llegir El Pre-descubrimiento Hispano-Catalán de América en 1477, que En Luis Ulloa –un historiador peruà que seguia el tema de prop– havia editat a París, al 1928. Les seves raons eren demolidores. Hi desmuntava, fal·làcia rere fal·làcia, totes les bajanades que la historiografia oficial havia anat ordint per fer-nos creure que En Colom era genovès. Vaig obrir els ulls de cop. Els ulls i la ment. No hi havia cap mena de dubte que ens trobàvem davant de dos personatges tan diferents com irreconciliables: un Colombo italià, analfabet i plebeu i un Colom català, cultíssim, noble, militar, nauta i home d'estat. Per l'Ulloa, doncs, el Descobridor només podia haver estat aquest Colom català i suggeria que s'havia d'haver tractat d'En Joan Colom, cabdill revolucionari durant la sublevació de la Generalitat contra el rei Joan II. Aclarit això, em calia bastir-li una biografia real a fi de poder dotar el meu personatge d'uns trets històrics precisos. Calia dotar-lo d'una psicologia i d'una ideologia, sense les quals em semblava que em quedaria un protagonista coix, guenyo i quec, com si fos extret d'un còmic barat. També em calia reconstruir la seva família i amics. Els llibres d'En Pere Català i Roca, Quatre germans Colom, el 1462, i el d'En Caius Parellada, Colom venç Colombo. La vera naturalesa catalana del Descobridor del Nou Món, em van ser d'una gran utilitat per refer tota aquesta mena de rastre personal. Però fins que la Teresa Baqué no em va fer arribar els seus apunts, intitulats «Noves dades sobre el Descobridor d'Amèrica a Catalunya (l'Herald «Paine pour Joíe»)», un mecanoscrit que l'autora havia presentat al V Col·loqui d'Estudis Americans de Nord-amèrica, no vaig tenir una visió plena i absolutament nova de tot plegat.

Em va costar acceptar-ho. Ja us he dit que jo volia escriure una novel·la normal, amb tots els ingredients castellans al seu lloc corresponent, i que l'únic fet convulsiu que hi pretenia encabir era un Colom català. La lectura dels apunts de la Teresa Baqué em va dinamitar la ment, perquè ella no parlava només d'un Colom barceloní, sinó que els germans Ianyes Pinçon eren nobles portuguesos afincats arreu de Catalunya i, especialment, a Pals, a l'Empordà. I, en conseqüència, defensava que si els Ianyes eren a Pals i van participar també a la Guerra Civil catalana, a les ordres del rei Pere IV el Conestable, al costat dels Colom de Barcelona, aleshores En Colom no els podia haver anat a cercar al Palos andalús, sinó que el famós Palos de les cròniques no podia ser sinó el Pals català. I, en indefectible resolució, les tres caravel·les van haver de salpar d'aquí.

No era cap broma. El treball anava degudament documentat. Vaig resseguir, amb una mena de taquicàrdia anímica i muscular, les fonts que hi esmentava i vaig mirar d'entendre i d'explicar-me a mi mateix que aquelles notes escadusseres es podien ampliar amb nous raonaments i documentació d'època. I així va ser. Ara seria excessivament prolix refer aquell meu procés cap a la llum. Però el vaig fer i vaig tornar dels Estats Units amb una bona colla de llibretes plenes de notes, suggeriments, ressenyes i bibliografia diversa i amb unes quantes carpetes farcides de fotocòpies.

Un cop a Arenys de Mar i mentre preparava un llibre en què ho havia d'explicar tot fil per randa, perquè ja havia arraconat el projecte de novel·la, vaig adonar-me que, de tant en tant, entre llibre i llibre i d'assaig en assaig, m'havia aparegut, ja a Bloomington i ara novament, algun paràgraf d'un historiador coetani que exposava precisament els fets tal com la Teresa els havia esbossat i jo, amb els estudis i publicacions posteriors, havia ampliat i definit. Si els Ianyes eren a Catalunya i En Colom va ser un barceloní, i Palos era Pals, i els expedicionaris van ser rebuts a Barcelona multitudinàriament; si el Papa Borja va atorgar aquelles terres als reis, i el bisbe de Barcelona va fer pública la butlla de llur donació, i el nunci apostòlic era el Pare Bernat Boïl, també català, i la segona expedició es va preparar íntegrament a Barcelona, i el cap militar de la segona expedició era En Pere Margant –un cosí d'En Colom–, llavors els catalans no tan sols no van ser exclosos de la gesta americana, ans hi van participar més activament que ningú. O, fins i tot, només ells hi van participar.

Eren aquests fets, explicats exactament així, que anava trobant com de passada a mesura que espigolava els llibres antics i els vells autors. En vaig anar prenent nota, per si mai necessitava aquella informació a fi d'avalar les meves asseveracions, quan, de sobte, al número 83 de la revista arenyenca L'Agenda, de l'octubre del 1996, hi va aparèixer un article signat per En Zenon de Pol, intitulat «El descobriment d'Amèrica». Després de fer-hi diverses ponderacions sobre la data exacta de l'arribada d'En Colom al Nou Món, tenint en compte el canvi de calendari que va efectuar el Papa Gregori XIII, En Zenon de Pol concloïa: «He escrit aquesta llarga història sobre les reformes del calendari, perquè celebrar el 12 d'Octubre (Dia de la Hispanitat), no coincideix exactament amb el dia del descobriment d'Amèrica. Aleshores, els qui per qualsevol motiu no volen celebrar aquesta «gesta», tranquils: que no és aquesta la data». I acte seguit, reblava: «El que és evident, però, és que Cristóbal Colón (Colom, etc.) fos genovès, mallorquí, català, fins i tot de Mataró, estava sota les ordres de la Corona de Castella. En nom d'ella va prendre possessió d'aquell immens continent. Això és un fet històric. Evidentment, molts pensareu «tant se me'n fot» (perdoneu l'expressió). Però la història és la història».

Com ja us podeu imaginar, aquell articlet i, més particularment, aquells mots em van fer reaccionar. I al número 87 de L'Agenda del febrer de l'any següent del 1997, vaig publicar un escrit, titulat «La Descoberta Catalana d'Amèrica dins les Històries Catalano-Aragoneses de l'Antic Règim», en què contestava al senyor De Pol i li exposava que la història no és una foto fixa, sinó que es va construint lentament, seguint uns interessos determinants i amb la intervenció ineludible dels censors espanyols. I a fi que ho pogués entendre amb documentació històrica, vaig construir la meva argumentació amb onze referències dels segles XV al XVIII que donaven a entendre que la descoberta d'Amèrica havia estat, en exclusiva, una gesta catalana.

Aquell article és el nucli primigeni d'aquest llibre. I vull agrair ara a En Zenon de Pol –sense cap mena d'irona, ni lectura amb segones intencions, sinó amb generositat i emoció sincera–, haver provocat amb les seves paraules la cèl·lula mare del llibre que ara mateix teniu a les mans. Perquè, és clar: de seguida em vaig adonar que hi havia més autors que continuaven afirmant-ho. Els vaig recollir un rere l'altre: ja eren trenta els qui, fins a la primer terç del segle XVIII, exposaven els mateixos fets, amb matisos diversos i informació complementària. Assenyaladament referenciats i amb 114 notes a peu de pàgina, els vaig aplegar en un nou estudi, que el Centre d'Estudis Colombins em va editar dins la col·lecció dels seus Quaderns d'Estudis Colombins. Era el tercer opuscle i apareixia al juny del 1998. El títol va canviar una mica i es va passar a dir Notícia Històrica de la Descoberta Catalana d'Amèrica, segons les fonts catalano-aragoneses de l'Antic Règim. Mentrestant, l'article primer de L'Agenda, si bé amb certs retocs menors, va anar traient el nas en un parell més de publicacions. Primer me'l va editar la Fina Carulla al número 57 de la revista tarrogina Terra Rubra, del març-abril del 1999, i quasi a l'ensems, va aparèixer al meu segon llibre, La Descoberta Catalana d'Amèrica. Una reflexió sobre la manipulació de la Història, editat per Edicions Gargot, a Granollers, també aquell mateix abril de l'any corrent, mercès al coratge i la decisió d'En Jordi Ramos i l'Esteve Garrell, que no van voler-se quedar indiferents davant el menyspreu de revistes especialitzades i editorials solvents per les meves recerques. I van ajudar, així, juntament amb l'edició de la Brevíssima Relació de la Destrucció de la Història. La falsificació de la descoberta catalana d'Amèrica, tirada endavant per En Quim Cucurull i En Joan Dulsat des d'Els Llibres del SetCiències, d'Arenys de Mar, a difondre les meves recerques al gran públic.

Llavors, en una data imprecisa entre el 1999 –perquè del 1998 era l'opuscle editat pel Centre d'Estudis Colombins i la data més tardana que cito de l'edició d'una obra meva– i el 2003 –car serà al 2003 que apareixeria el meu següent llibre, que no ve citat a les notes– vaig imprimir per no sé quina raó el projecte de llibre que anava construint sobre la descoberta catalana d'Amèrica, segons les fonts documentals catalanes antigues, sense salvar-lo en un document específic, quan tenia 105 pàgines i 371 notes. I com si re, hi vaig anar treballant al damunt i ampliant-lo amb noves troballes fins al format que té avui dia: 345 folis i 1.201 referències bibliogràfiques. I encara hi treballo i no el donc per enllestit, perquè contínuament em van sorgint noves dades, que hi vaig incloent.

Per tant, si no hagués imprès aquell estadi del text, avui no tindríem aquesta obreta que teniu a les mans, que és com una bestreta, com un tastet del llibre definitiu, que, per la seva monumentalitat i to enciclopèdic, aneu a saber quan sortirà. M'hi ha empès a fer-ho –ho vull dir– l'amic Roger Bouza, convençut com estava que no podia deixar passar aquest Sant Jordi sense publicar, baldament fos un petit opuscle, insignificant, o unes notes de recerca. «Ara que ja hem aconseguit un públic fidel i un cert ressò mediàtic –em deia–, no podem adormir-ho. No podem deixar passar un any sense treure un nou estudi i fer bullir l'olla». I així ho faig. Convençut que aquest llibre no deixarà indiferent a ningú. No pas pel meu pensament, ni pels meus raonaments, que he mirat tant com m'ha estat possible que no hi fossin, sinó pel pes mateix, per la força bruta dels fets que exposen els historiadors i cronistes que cito i que constitueixen la visió més propera i verídica del que deuria haver passat realment, abans que el ribot dels censors i la seva harmonització castellanista ens fessin beure a galet.

Si us he de ser franc, he fet alguns canvis, al títol i en alguns aspectes del text, sobretot després d'haver llegit el llibre La Monarquia Catalana Medieval. El Regne de Catalunya, d'En Caius Parellada, en què, amb les seves paraules, «ens proposem no altre que rebatre fins a esmicolar-lo i destruir-lo de dalt a baix, el mite –o més ben dit, la gran mentida històrica– que constitueix l'expressió de «Corona d'Aragó»». Amb aquest fi, escriu que «fer servir el mot corona per significar una nació o un conjunt de països és una enormitat que ni la realitat política ni la història consenten, ni la historiografia té cap dret a imposar». En Parellada és conscient que «Catalunya pràcticament va desaparèixer de la història, i una de les causes més determinants n'ha estat la denominació falsa i ultratjosa aplicada a la construcció estatal catalana». I rubrica: «No ens hem pas d'enganyar: la «Corona d'Aragó», aquest regne, aplec de regnes sense nom, no es pot entendre tal com comunament s'exposa i s'ha exposat per la historiografia corrent, perquè la història de l'organisme polític i de la nació que hom designa amb la dita expressió, no és pas la història d'Aragó, sinó la de Catalunya. I bandejant aquesta, no hi ha manera humana d'explicar-la ni d'aclarir els misteris de la seva història».

Per aquesta raó, doncs, he canviat el títol primitiu, que feia referència a les fonts documentals «catalano-aragoneses», per fonts documentals «catalanes». I, tot sovint, on havia escrit «Corona d'Aragó» o «Corona catalano-aragonesa» ara parlo obertament de Nació Catalana. Els espanyolistes estaran també contents, perquè, segons ells, no tenim cap dret de parlar de res sota la denominació «catalano-aragonesa». Aquí ho he deixat de fer definitivament.

També he traduït la majoria de llibres i manuscrits, llevat dels que venien escrits ja en català, perquè, sabedor com sóc que la gran majoria de manuscrits catalans duts a impremta acostumaven a sortir estampats en llengua castellana, els he volgut restituir, d'alguna manera, i salvant totes les salvetats possibles, la llengua original. No sóc fetitxista. Ja sé que en castellà «sonarien millor» o, com se m'ha dit i repetit, «donarien una gran versemblança d'autenticitat històrica». Estem massa avesats a la ficció i atrapats al parany que una traducció per raons polítiques al castellà, vesteix. No és així. Perquè una gran part dels textos que aquí reprodueixo es van escriure en català per autors catalans, però es van fer traduir sense escrúpols, seguint aquesta tendència tan universal i libèrrima de Castella a l'etnocidi. Amb llengua inclosa. N'hi ha tants i tants exemples, tan evidents, contrastats i demolidors, que ho deixaré per un llibre a part.

El llibretó que guardava i que ara s'edita tenia una petita introducció, a guisa de pròleg, que intentava reflexionar sobre el sentit dels textos que hi reproduïa, majorment, perquè, com deia En Zenon de Pol, «la història és la història». Llavors, si la història era la història, el recull de tots aquests autors antics també era història. També era la nostra història. I aquests autors, amb llurs històries, deixaven ben clar, d'una vegada per totes, que la descoberta d'Amèrica va ser una gesta cent per cent catalana. He suprimit el pròleg. Em sembla una mica esbravat. Però, com a document d'aquella meva primera intenció explicativa, l'he volgut perdonar. I, com que el que us estic dient, ja és, per ell mateix, un pròleg, us l'incloc, doncs, aquí. Feia:

«Sota cap concepte no hauríem de voler veure la història com una fotografia: fixada per sempre més amb les mateixes imatges, sense la més mínima capacitat interpretativa que les pogués fer variar i, fins i tot, alterar. Seguint aquest criteri no podríem trobar mai dues versions antagòniques d'un sol fet. I així –per posar un exemple sobre fets històrics recents–, En Franco hauria de ser per tothom el salvador d'Espanya, el restaurador de la pau, l'home més íntegre i net del nostre passat més recent. Si això fos cert, ¿com podríem explicar els seus múltiples crims –àdhuc en temps de pau– i el terrible genocidi perpetrat contra Catalunya i la cultura catalana? Per quina versió ens decantaríem? Però, si bé un crim i una dictadura poden tenir dues versions –la refractària i la justificadora–, el fet en si que En Franco governà Espanya és inequívoc i inqüestionable. I si mai ens trobéssim algun text escrit que expliqués que fou president de la República Francesa, hauríem immediatament de dubtar de la seva veracitat. I això, consegüentment, és el que passa amb En Colom: podem qüestionar la qualitat ètica de la conquesta, podem sentir-nos ofesos pel tracte que es donà als indis i pel seu extermini. Però En Colom no pot ser italià i català alhora. I Amèrica no pot ser descoberta exclusivament per Castella –com relaten força cròniques coetànies– i únicament per Catalunya, com diuen algunes altres i deixen entreveure moltes més.

Si ens haguéssim pres la molèstia de llegir les darreres novetats sobre la manipulació del nostre passat a mans dels censors reials en tot el que afecta la descoberta d'Amèrica, ens hauríem adonat que la història no és estàtica, sinó mòbil, mal·leable, camaleònica, interessada. Que es construeix dia a dia, generació rere generació. I que darrere d'aquesta fabricació hi ha unes clares i inexorables intencionalitats polítiques: de classe i nacionals. I ens hauríem adonat que, com que no es podia imprimir cap llibre sense que passés per les mans de la maquinària censora, els textos que ens parlen d'una descoberta catalana d'Amèrica, no els ha pogut afegir ningú, contravenint tota la legalitat impressora llavors vigent i saltant-se tots els controls reials, sinó que vénen a ser les traces que els supervisors no van ser prou diligents a esborrar, en el moment que retocaren els llibres.

D'altra banda, i de la mateixa manera que a cap crònica de Castella no se'ns parla de la conquesta de Mallorca feta pels castellans –perquè això hauria suposat, a més d'una mentida evident, un desprestigi intel·lectual de l'historiador–, tampoc, per idèntiques raons, cap crònica catalano-aragonesa no hauria d'haver parlat mai de la descoberta catalana d'Amèrica, sobretot tenint en compte la seva transcendència universal. Però no fou així: hi ha infinitud de textos que fan d'aquest fet mariner una gesta únicament catalana».

Són els que vénen tot seguit.

Jordi Bilbeny.
El Barracar, Arenys de Munt, 23 de març del 2011.

3. Centre d'Estudis Joan Bardina, acte 5 de maig a l'Ateneu la Torna.

Dijous 5 de maig a les 19:30h a l'Ateneu la Torna
carrer de Sant Pere Màrtir, 37 (Vila de Gràcia)

Sessió informativa sobre el BARCELONA CONSENSUS:

«Cap a un món habitable per a tothom»

És imprescindible un nou consens sobre què necessitem i com ens organitzem mundialment: quins objectius i quins mitjans ens donem perquè el sistema polític i de seguretat, econòmic i financer, cultural i comunicatiu... garanteixin les necessitats bàsiques de totes i cadascuna de les persones en un planeta limitat i amenaçat.

A càrrec de Martí Olivella i Solé, periodista, responsable del projecte i Director de Nova - Centre per la Innovació Social.

Presentació del llibre APORTACIONES AL BARCELONA CONSENSUS

Les propostes del Consens de Barcelona són contribucions d'alguns centenars de participants elegits equilibradament en la geografia i en el seu repartiment per sexe. Aquí hem triat particularment els suggeriments en contingut i en redacció de Juan Carlos Anselmi Elissalde, col·laborador del Centre d'Estudis Joan Bardina a Uruguai, i un dels participants i redactors del referit Consens de Barcelona.

A càrrec del seu autor, Juan Carlos Anselmi Elissalde, Enginyer, Investigador social a Cúdita-Uruguay i també investigador-associat al Centre d’Estudis Joan Bardina a l’Uruguai.

Presentarà l’acte: Marc Sansalvadó Chalaux, President del Centre d’Estudis Joan Bardina.

ORGANITZA:
Nova – Innovació Social.
Centre d'Estudis Joan Bardina.

4. Agenda Fundació Randa-Lluís Maria Xirinacs.

Agenda de Maig del 2011.

* Diumenge, 1 de maig a les 13 h.:

Trobada a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona per fer difusió del projecte de l’Arbre de les Assemblees, iniciat per Lluís M. Xirinacs.

A http://xirinacs.cat dins de l’entrada:

Trobada de maig de 2011 a la Plaça de Sant Jaume – DEMOCRÀCIA DIRECTA I PERSONA COMUNITÀRIA (http://xirinacs.cat/2011/04/27/trobada-de-maig-del-2011-a-la-placa-de-sant-jaume/) hi trobareu el document per ser llegit a la Plaça. A baix de tot, hi ha l’enllaç corresponent per tal que el pugueu baixar i guardar.

Si ho desitgeu, podeu portar alguna cosa per menjar i beure i compartir el dinar que es farà després a l’ECOCONCERN.

Amb el suport de germanies.

* Dissabte, 14 de maig a les 11 h.:

Passi de DVDs. DVD previst per a la sessió d’abril:

Lluís M. Xirinacs: Curs d’un model global de la realitat. ELS MITES.
Enregistrat el 20 de gener de 1994.

* Podeu iniciar el CURS D’INTRODUCCIÓ AL GLOBÀLIUM:

Exposició de les vint-i-sis àrees bàsiques d’un model global de la realitat:
Model Menor. Sessions de maig: Els dilluns 16 i 30, de 19 a 20,30 h.

Professors: Manuel García i Joan Parés.

Si és del vostre interès començar el curs en aquest mes de maig, adreceu-vos a info@fundacioranda.org. També podeu trucar al 934194747. Si no ens hi trobeu, deixeu el missatge i us atendrem el més aviat possible.

* CURS D’APROFUNDIMENT EN EL GLOBÀLIUM:

Exposició de les vuitanta àrees d’un model global de la realitat: Model Major.

Adreçat a tota persona individual i a tot col·lectiu que hagin fet el curs d’introducció i vulguin continuar l’estudi del model sencer, amb un repàs de les àrees bàsiques i amb l’estudi de la resta de categories del model, fins a les 80.

Sessions de maig: El dilluns 9 i 23 de 19 a 20,30 h.

Professors: Manuel García i Joan Parés.

Si és del vostre interès començar el curs en aquest mes de maig, adreceu-vos a info@fundacioranda.org. També podeu trucar al 934194747. Si no ens hi trobeu, deixeu el missatge i us atendrem el més aviat possible.

Us esperem a la

FUNDACIÓ RANDA-LLUÍS M. XIRINACS
Rambla de Badal, 121, 1r.
08028-Barcelona – Telèfon: 934194747

Autobusos: 56, 57, 70, 72, 153, 157 – Metro: Badal (Línia 5) – Mercat Nou (Línia 1) - Plaça de Sants (Línia 1, Línia 5).

5. Agenda d'Ecoconcern maig del 2011.
Agenda d’activitats dels dimarts - maig 2011.

Les activitats es faran al local social, c/ Mare de Déu del Pilar, 15 pral. (molt a prop del Palau de la Música), excepte aquelles per a les quals s’especifiqui un lloc diferent.

Dimarts 3 de maig a les 19:30 hores
Xerrada-col·loqui: Cooperatives de consum ecològic: Pràctiques quotidianes en els intersticis del sistema agroindustrial, amb Patricia Homs (biòloga i màster en antropologia, Universitat de Barcelona).

L’agricultura i l’alimentació han jugat un paper estratègic en la construcció de l’economia mundial capitalista (McMichael, 2009). Mitjançant l’anàlisi dels règims alimentaris es relacionen la producció i el consum agrícola amb les configuracions de poder, ja que s’entén la circulació d’aliments com una expressió de l’acumulació de capital. En aquest sentit, el que es produeix no està determinat per la satisfacció de les necessitats humanes, sinó que és el poder polític que modula la producció, la circulació i el consum (Rachline, 1991: 70-71).

Analitzarem tres projectes col·lectius de consum ecològic (Tota Cuca Viu, Ecorocaguinarda i Verduretes) en un context urbà que practiquen un consum lligat a un model de producció i distribució amb unes característiques ambientals, socials, econòmiques i polítiques específiques que es desmarquen en certs aspectes del sistema agroindustrial.

Dimarts 10 de maig a les 19:30 hores, al local social d’EcoConcern, cinefòrum amb la projecció del documental «Nguënen (El engaño) (Territori maputxe. Xile)». El moviment maputxe autònom lluita per a la reconstrucció d’un poble indígena històricament desposseït, saquejat i destruït. Avui, la lluita no es només per recuperar la terra usurpada per l’estat xilè i per les transnacionals; també reivindiquen els millors elements d’una cultura que es va perdent juntament amb el territori: la llengua, els valors, l’organització ancestral, les tradicions, les relacions humanes... ser maputxe. En aquest context se situa el documental que presentem sobre la situació en què es troben els presoners per aquesta causa.

Dimarts 17 de maig a les 19:30 hores. Tema d’actualitat: Debats d’actualitat sobre la crisi econòmica (4rt. Debat), amb membres del grup TAIFA (S’anunciarà oportunament el títol).

Dimarts 24 de maig a les 19:30 hores.
Taula rodona: Xarxes d’intercanvis de coneixements, habilitats i serveis (sense diners), amb Rafa Juncadella (Centre cultural Ton i Guida – Nou Barris), Xavier de Pedro (http://intercanvis.net) i María Toral (El Pati de l’Intercanvi – Casc Antic).

Es presentaran diverses experiències de gestió d’intercanvis, que estan proliferant pel descontentament amb el sistema socioeconòmic actual (xarxes d’intercanvis de coneixement, mercats, bancs de temps, taulons d’anuncis, moneda social...), així com els recursos per enllaçar les diferents necessitats i ofertes de les comunitats a les quals es destinen. Contarem amb l’experiència de 30 anys de la xarxa de Nou Barris, amb iniciatives que comencen a caminar i que donen suport i visibilitat a les xarxes d’intercanvi de béns i serveis.

Dimarts 31 de maig a les 19:30 hores.
Xerrada-col·loqui: Contradiccions en l’ús de la llengua catalana. Proposta d’un model superador, amb Jordi Miravet (Economista).

Quan s'esdevé que la comunicació en català no transcorre a Catalunya de forma natural i espontània, observem que, com a conseqüència, la conducta que tenim respecte a aquesta llengua en resulta afectada i això mediatitza la mateixa comunicació i fa més gran el desajustament inicial. Així doncs, hi ha un procés descrit per la cibernètica d'acció-reacció i de retroacció involucrat, que marxa en sentit contrari i de manera creixent a la situació considerada com ideal i que hom anomena de normalitat lingüista.

Sovint en aquesta introducció s'ha fet referència a la normalització lingüística. No voldria acabar sense concretar què entenem com a tal. De totes les maneres que podríem expressar-ho, volem recórrer a la que ho fa en termes quantificables. Estarem en una situació de normalitat quan l'X% de les comunicacions s'expressin en català, i on X serà la xifra a determinar d'acord amb el que resulti als països que hom considera normalitzats lingüísticament, amb l’acceptació d'un marge de divergència. Cal tenir present en analitzar X que aquesta mai no serà 100, ni és convenient que ho sigui, ja que qualsevol societat actual, te necessitat d'interrelació amb l'exterior i en aquest sentit, l'anàlisi del factor 100-X ens pot aportar un element significatiu més del concepte de normalitat lingüística global.

A continuació veiem cinc idees força que serveixen per a fer un model d'anàlisi:

1. SI NO EL SENT, MAI NO EL PARLARÀ
2. SI NO EL PARLES, MAI NO EL SENTIRÀ
3. JO LI PARLARÈ
4. SI TU LI PARLES, ELL EL PARLARÀ
5. SI ELL NO EL PARLA, TU NO EL PARLARÀS

Ecoconcern-Innovació Social.
De la Mare de Déu del Pilar 15, principal.
08003 Barcelona.
Telèfon: 93-319.03.51.
Correu electrònic: ecoconcern@pangea.org

6. Programació de maig de Plural 21.
Diumenge, 1 de maig, de 10-14 i 16-20 h.

Curs: Formació de desmuntadors de la SIDA

Per a persones que, entès que la SIDA és un muntatge, vulguin dedicar part del seu temps, energia i creativitat a desmantellar-ho (p. ex., declarant-se Territori lliure de SIDA).

Lluís Botinas, investigador independent, president de Plural-21.

Aportació: Voluntària per a una Conferència Internacional ACABAR AMB LA SIDA

Més informació sobre l'activitat


Dissabte, 7 de maig d'11 a 14h i de 16 a 20h

El càncer, un procés bio-lògic amb causes perfectament conegudes, reverteix espontàniament quan les causes cessen d'alterar l'equilibri,

per Antonio Tagliati responsable d'àrea càncer de Plural-21

El càncer és un procés reversible en qualsevol moment i que depèn de factors exteriors a la cèl·lula, i per res a un error cel·lular. Ho expliquen estudis del Dr. Otto Warburg, premi Nobel 1931, seguits pels del Dr. Heinrich Kremer. La ciència occidental moderna ignora de forma criminal i conscient aquests estudis i segueix matant als seus pacients amb quimioteràpia i radioteràpia.

Aportació: 50 euros

* Diumenge, 8 de maig de 10 a 14h

Principis Essencials de la Nutrició Cel·lular Activa aplicada al càncer i a la fibromiàlgia

Felipe Hernández, Diplomat Universitari en Nutrició Humana i Dietètica, coordinador per a Espanya de AFMO (Associació Francesa de Medicina Ortomolecular), President de AENOC (Associació Espanyola de Nutricionistes Ortomoleculars). Autor: Que els teus aliments siguin la teva medicina; Antienvelliment amb nutrició ortomolecular; Menjar SÍ dóna la felicitat

Aportació: 70 euros (inclou material de documentació).

* Organitza: AULA DE FORMACIÓ CONTINUADA DE LA SALUT.

JORNADES SUPERIORS DE NATUROPATÍA

Per a inscripcions, per favor, trucar a Daniel: 661040367

Divendres 13 al diumenge 16 de maig (a partir de les 10h)

Biocultura, Palau de Sant Jordi, Stand 416

NOTA: Que ningú deixi de venir per raons econòmiques

ÉS NECESSARI INSCRIPCIÓ PER ASSEGURAR REALITZACIÓ DEL CURS I PLAÇA

DESCOMPTE: 33% en els cursos per socis/ès, aturats/ades, jubilat/ades i estudiants

A més a més: Conferències gratuïtes a les 20h.

Cada dimarts: CÀNCER: Un procés bio-lògic al nostre servei

Cada dimecres: DESMUNTAR LA SIDA

La SIDA no és una malaltia a tractar sinó un embull made in USA a desmantellar.

Plural-21, Associació per a la cura de la vida en un planeta viu.
Cartagena 230, 5º 1ª (tocant c/ Mallorca. Metro Encants (Línia 2), Sagrada Família (Línia 2, Línia 5)).
Telèfon: 93 450 13 00

7. VII Congrés Ciència i Esperit.
VII Congrés Ciència i Esperit.

Ciències i sons que ens recorden i sanen el nostre cos hol·lístic.

El gran científic turc Ayhan Doyuk torna a l'Estat espanyol per oferir-nos la seva «Aigua de la Vida» amb la qual es podrien evitar tots els incendis i descontaminar les aigües de rius, pantans, llacs i costes a tot el món.

Manuel Galiana, autor del llibre «El Nou Ordre Mundial» ens parlarà de la influència que té al món la maçoneria, el sionisme i el Club Bilderberg. Jaume Germà, enginyer, Diplomat en Física Teòrica i professor de Mercats Financers ens explicarà les estratègies ocultes dels grans temes econòmics i polítics.

Mónica Risquez, Presidenta de l'Associació Equilibri Vital ens parlarà de la «Fal·làcia de la Llibertat» i Iván Arjona, President de l'Església de la Scientology d'Espanya, exposarà els conceptes de la seva religió i el per què dels atacs que han sofert des del seu naixement, alhora que obrirà un debat amb els assistents.

I qui millor per explicar-nos els problemes d'educació que se sofreixen a les escoles que una persona en la seva pròpia experiència, Gerard té 13 anys i ens sorprendrà amb la seva gran maduresa.

Alessandro Di Masi, creador de la filosofia de curació denominada Sanergia, amb més de 750 sanergistes, donarà noves esperances i solucions als quals puguin sofrir física o psicològicament. També entrarem a conèixer el món del Reiki i les possibilitats que ens ofereix de la mà de la professora de la Universitat de Barcelona Anna Díez. Mentre, Lurdes Reina ens parlarà d'aquelles cuirasses que nosaltres mateixos ens hem imposat per experiències desagradables en la nostra infantesa i com desbloquejar-les.

La terapeuta Suzanne Powell ens donarà la xerrada: «La Multi-Dimensionalitat de l'Ésser humà i la Consciència necessària per als temps actuals i esdevenidors».

Pepon Jover, Màster en Consciència i Psicologia Transpersonal de la Universitat John Moores de Liverpool ens parlarà de «El viatge de l'heroi: recuperant un mite per guiar-nos davant els reptes d'avui». I Roy Littlesun, fill adoptiu dels Indis Hopi ens donarà la ponència titulada: «Vegem amb els ulls de l'Esperit amb «El Retorn de l'Alquímia»».

I pel gran protagonista del Congrés, el so, comptarem amb Rosa Port, autora del llibre «Teràpia de So» sobre vibració, so i curació. Jean-Louis Fargier ens explicarà el seu sistema «Bio Música 6 en 1», utilitzat per més de 125.000 persones, entre ells, molts metges, terapeutes i organitzacions de benestar. I Eva Julián, música, compositora, etnomusicòloga i investigadora en bioacústica ens parlarà de la «Medicina de la Naturalesa» o com una nova «medicina» vibratòria emergeix de boscos, valls, rius i mars per ajudar-nos a sintonitzar i unificar els nostres estats de consciència amb el de la natura.

I com a tancament del Congrés la periodista i ufòloga Marisol Roldan ens parlarà de «Els impactants nous fenòmens dels cels en el segle XXI». I el contactat australià George Kavassilas, de tornada a l'Estat espanyol després del gran èxit aconseguit en la seva anterior visita, iniciarà des d'aquí la seva gira europea explicant-nos els seus viatges reals i experiències pel Multivers.

El nostre objectiu és que aquest setè Congrés de Ciència i Esperit superi a tots els anteriors i li aporti coneixements que li permetin millorar el seu cos, la seva ment i el seu esperit.

- 7 i 8 de Maig a Barcelona -
Hotel Barceló Sants - Sants Estació – Barcelona

Informació al telèfon: (00 34) 93 362 37 00

Preu inscripcions: 50 Euros els dos dies i 35 Euros un sol dia.

Aforament: 400 persones.

OBERTES LES INSCRIPCIONS, PLACES LIMITADES - RESERVI LA SEVA PLAÇA AQUÍ:

8. Sallent: el problema mediambiental més greu de Catalunya.

En Roger Lloret és un expert ecòleg que ha treballat durant molts anys a l'empresa AGBAR (Aigües de Barcelona) i forma part de la Plataforma Montsalat. Actualment està jubilat, però segueix defensant una gestió eficient de l'explotació i dels residus de les mines de potassa de Sallent i Súria, en mans de l'empresa israeliana Iberpotash. El runams salins que s'amunteguen en diferents indrets de Súria i Sallent provoquen que, quan plou, es dissolguin i afectin al rius i capes freàtiques situades aigües avall, fins el Delta del Llobregat, malmetent els ecosistemes i fent molt més complexa i cara la potabilització de les aigües pel consum humà.


Montsalat ha confeccionat un vídeo, recentment penjat a Internet a l'adreça següent, que ha estat editat per l'equip d’Acció Social E2S Produccions de Cardona, amb la intenció de ser emès pel programa «Gran angular» i/o per TVC, fins el moment sense èxit. Que sabem i en el moment actual, el vídeo no ha estat emès encara per cap mitjà d'informació televisiu:


«La sal de la mort» .
«La sal de la mort» from cc baxter on Vimeo.

Penseu que, a part de posar l'enllaç, també podeu «incrustar» el vídeo dins a la vostra pàgina. Només hi heu de copiar el codi que us sortirà clicant la pantalla on posa EMBED. </> 
També podeu veure la següent entrevista a YouTube, en tres parts, feta al mateix Roger Lloret:

Part 1 de 3.

Part 2 de 3.

Part 3 de 3.

La Plataforma Montsalat disposa del següent lloc web en aquest enllaç: 

Si teniu temps per navegar-hi, podreu endinsar-vos en la problemàtica dels impactes de la mineria de la potassa, escenari mediambiental global mes greu que hi ha actualment al Principat de Catalunya (sempre i quan no es produeixi un accident nuclear a Vandellós o a Ascó).
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , , , , , , , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)