diumenge, 5 de juny de 2011

Ni guerra contra Iran, ni Tercera Guerra Mundial (català)


1. Text en català.

(Text en català).


Un cop establerts des d'aquest bloc els enllaços als llocs web i els blocs de les associacions i entitats amigues, podeu consultar les seves agendes dins dels seus respectius recursos d'Internet. Això alleugerirà a partir d'ara les entrades d'aquest bloc.

Dediquem aquesta nova entrada a la reivindicació d'una sortida pacífica a la present crisi que, alhora, ens permeti disposar de la llibertat suficient per crear, visitar i difondre informacions com les que, per exemple, s'esmenten en aquest bloc i els recursos que hem enllaçat. Recordem que hi ha estats del món on la censura impedeix crear, visitar i difondre blocs com aquest en els seus respectius idiomes.

La Humanitat, amb totes les seves nacions, té prou bons recursos materials, energètics, tècnics i científics, a més de solucions organitzatives eficaces, per mantenir tots els seus membres i tendir cap al seu autoequilibri, sense provocar la seva autodestrucció, ni la destrucció de la Natura de la qual depenem. La llibertat relativa de la qual una part dels humans hem gaudit ens ha permès formular i difondre algunes d'aquestes solucions, i aquesta llibertat i actitud de superació l'hem de mantenir.

Tot recordant que una versió oficialment establerta no equival a un dogma inqüestionable, qui volgués forçar una nova sortida bèl·lica a la crisi li caldria emprar unes grans dosis de manipulació mediàtica, per la qual cosa també us oferim un oportú article sobre la manipulació mediàtica dins la recent crisi del cogombre.
B.


1. Vídeos per una sortida pacífica a la crisi.

Marxant una de vídeos!

S'imposa la necessitat que sortim de la crisi actual sense carregar-nos mig planeta, per la qual cosa ens oposem a les guerres locals que, des de fa un temps, s'estan estenent pels estats àrabs i que poden acabar amb una guerra generalitzada.

Aquí teniu un primer vídeo breu (2' 13''), en anglès subtitulat en castellà, on el general condecorat nord-americà Wesley Clark afirma, en una entrevista en un canal de televisió, que el seu govern ja tenia la intenció d'envair set estats àrabs en cinc anys, el darrer d'ells l'Iran.

Com diu ell: «Si la única eina que tens és un martell, tots els problemes es converteixen en claus».





A continuació teniu un altre vídeo, en castellà amb alguns fragments en català, aquest cop d'una conferència del professor d'economia de la Universitat Raimon Llull, Santiago Niño Becerra, impartida el dijous 14 d'abril del 2011, que explica detalls de l'actual crisi.

En el debat, es va formular una pregunta procedent del públic: «Si la crisi del 1929 va acabar amb una cosa anomenada «Segona Guerra Mundial», la crisi actual, acabarà amb una cosa similar?».

Ell respon:

«No. Actualment una guerra mundial és una cosa impensable. Perquè? En el moment que vostè pot col·locar a 3.000 quilòmetres de distància un «pepino» d'una megatona amb una errada de cinc metres, les guerres s'han acabat. A Líbia ara, amb una precisió quirúrgica, estan disparant Tomahawks a 2.000 quilòmetres de distància, a 1.000 quilòmetres de distància, amb una precisió de metres. Les guerres s'han acabat».

«Les guerres eren «molt bones» des d'un punt de vista econòmic. S'ha de tenir en compte que, als Estats Units, el PIB entre 1939 i 1943 va pujar com un coet, es va disparar. A Europa no, evidentment, perquè estava sent atacada, no?. Les guerres són «molt rentables», primer perquè s'ha de construir armament i s'ha de reconstruir després, amb una atmosfera de zero control del dèficit, zero control de la despesa i zero control de la inflació, amb la qual cosa això «va molt bé». «Va molt bé» quan hi ha destrucció de veritat i hi ha molta destrucció, però no a Malawi, i és mor molta gent, però no a Zimbawe, perquè sinó no és rentable. Ha de morir molta gent a Alemanya, Estats Units, a França, a Espanya,... i ha d'haver moltes destruccions a França, Suècia, Anglaterra,... sinó no és rendible».

«De fet, s'ha calculat. S'ha calculat avui quina ha de ser la guerra per a que pugui «ser rentable». Tindria d'haver 500 milions de morts i destruccions al voltant de 30 bilions de dòlars (potser la xifra es queda curta)».

«Però, és clar, l'armament que hi ha ara és molt sofisticat. Heu sentit parlar de les bombes de neutrons? Maten molta gent, però tampoc destrueixen res, amb la qual cosa tampoc funciona, no?. A més, una guerra consumeix recursos i ja tenim un problema de recursos. A més hi ha un altre problema: Vostè va dir, i té raó, que la Gran Depressió es va acabar amb la Segona Guerra Mundial. El que passa que llavors hi havia una vessant ideològica molt forta. Actualment la ideologia ha desaparegut, no hi ideologia, ni en un lloc, ni en un altre. Què hi hagi un problema focalitzat allí o allà, a Líbia o a un altre lloc sí, però això és molt concret».

(Esperem que aquesta afirmació optimista no l'esguerrin les noves armes que alguns diferents estats han estat investigant tots aquests anys, com per exemple, les antenes HAARP, en el context dels escuts antimíssils, i no facin pensar a aquests mateixos estats que ara sí que és possible i rentable una guerra generalitzada).

«El crash del 2010. Estat de la qüestió»
Barcelona 14-04-2011.

Santiago Niño Becerra a «Plural-21» (1/2 conferència).
(Curiosament, en el moment d'informar-vos d'aquest enllaç, la primera part corresponent a la conferència estava deshabilitada a Blip TV).




Santiago Niño Becerra a «Plural-21» (2/2 debat) (59' 18'').






Enllaç des d'on veure la presentació de «Power Point», en castellà, que va mostrar l'esmentat professor en el decurs de la seva explicació:





Aquí teniu un altre vídeo (9' 40''), amb veu en català, amb alguns fragments de veu en castellà i subtítols en castellà, amb un discurs del professor d'economia Arcadi Oliveres a l'acampada de la Plaça de Catalunya, sobre quines mesures polítiques i econòmiques s'haurien de prendre per sortir de la crisi:






2. Crisis, Chalaux i la moneda telemàtica.

Crisi, Chalaux i la moneda telemàtica
Lluís Busquets i Grabulosa
Novembre de 2008

La decisió de Bush d'injectar diners públics per superar la crisi financera, abans que la hi aprovessin les Cambres, va produir el divendres 19-IX una alça borsària inesperada arreu del món. I, això no obstant, entesos com Rodrigo Rato (ex-director del FMI) comparava l'actual crisi amb el crac del 1929, i George Soros, que ha escrit en un llibre que es va fer milionari fraudulentament perquè l'economia lliberal li ho permetia (va bloquejar la lliura esterlina), deia que la possibilitat del crac encara seguirà existint perquè amb la pretesa autoregulació liberal no anem enlloc. Tenien raó: el crac borsari del passat dia 10-X farà història. Els ciutadans de peu, no tenim respostes a les nostres preguntes. (Des de quan una economia liberal s'ha d'intervenir amb diner públic? John Lipsy, actual segon del FMI, venia a dir que la contradicció és gravíssima, però si no es fes, arribaríem al catacrac: la crisi financera «tindria conseqüències devastadores», va declarar textualment). I d'on surten aquests munts de diners. S'ha parlat de 700.000 milions de dòlars o euros, però són molts més. El cost de la intervenció de les autoritats és aquest: 620.000 milions d'euros per adquirir hipoteques tòxiques i fiar als bancs perquè en garanteixin la viabilitat; 273.600 milions d'injecció dels bancs centrals per donar liquiditat al mercat; 140.000 milions per rescatar les societats hipotecàries Fannie Mae i Freddie Mac; 60.000 de finançament a les filials de Lehman Brothers a càrrec del Tresor dels EUA; 58.700 milions per nacionalitzar l'asseguradora AIG; 20.000 milions de préstec a JP Morgan per comprar Bear Sterns; 2.700 milions de garanties per reparar cases abandonades en ser embargades per impagament d'hipoteques. Total, si sumem, un bilió cent setanta-cinc mil milions. Sense comptar els 1,7 bilions de rescat dels bancs europeus de la setmana passada. I seguim fent-nos preguntes. Atès que els diners d'un estat són els dels seus ciutadans, ara els Estats hauran de finançar totes les empreses mal gestionades? Suposant que la meva estigui ben gestionada, per què no he de participar del pastís? En definitiva: els nostres estalvis, si passen dels 100.000 euros, segons la garantia de l'insolvent Solbes, són, doncs, directament, per malgestionar? Es tracta de socialitzar pèrdues i privatitzar guanys?

Enllà de la ironia, cal saber que això passa perquè el món s'ha dotat d'una moneda anònima i opaca i ni els experts més experts poden calcular de cap de les maneres el que pot esdevenir-se. No hi ha enlloc mercometria possible (dades fiables dels mercats financers). Els Estats com l'espanyol miren de surar en el tsunami com poden (els americans encara riuen de les declaracions de ZP dient que la nostra economia era la més forta d'Europa!). Quan es demanà per ràdio al president de la Borsa de Barcelona, Joan Hortalà, el passat dia 21-IX, quina nota posaria al Rodríguez Zapatero, va ser molt subtil: «No se li pot posar cap nota perquè no s'ha presentat a l'examen».

Tot això ve a tomb perquè el passat dia 17-IX, a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona, plena de gom a gom, el «Centre d'Estudis Joan Bardina» va presentar el vídeo La moneda telemàtica a partir dels estudis d'Agustí Chalaux de Subirà (1911-2006). El públic assistent fou obsequiat amb un DVD i el debat de la taula amb economistes com Arcadi Oliveres i Martí Olivella va ser més que interessant. Chalaux va aprendre del banquer Horace Finaly (president de BNP-París Bas) les giragonses de la moneda en la primera guerra europea (les existències d'or només haurien permès cobrir les despeses de la guerra durant els tres primers mesos i, per tant, s'abandonà la convertibilitat en or dels respectius papers-moneda) i es va passar mitja vida estudiant-ne un revulsiu. Finaly es burlava dels seus estudis de Ciències Econòmiques a París i més aviat li indicà una carrera científica. Chalaux estudià aleshores a l'Escola de Química de Mulhose i va voler aplicar el mètode científic, precís i rigorós, als fenòmens socials i científics amb la mateixa exigència. Un seu amic, el llibertari Abad de Santillan, li confessà en plena guerra (in)civil espanyola que l'esquerra havia perdut la guerra i la revolució perquè no havien sabut dominar la moneda i la banca com a instruments al servei del poble.

Quan tornà a Barcelona (1945), i encara més quan deixà la feina de químic (1968), volgué debatre i ensenyar el que havia après. Trobà molts companys de viatge, entre els quals, en Lluís Maria Xirinacs, que ja no el va deixar de petja i inserí en els seus estudis de globalística les idees de moneda responsable de Chalaux. (Poca gent sap que, abans de morir, Xirinacs presentà al Fòrum Social Mundial de Nairobi a Kenya una ponència en vídeo on resumia la possible utilització de la tecnologia actual per la implantació de la moneda telemàtica universal que facilités la pau al món.

(El poden veure en vídeo en català en:
Text del vídeo en català:



Moneda telematica CAT (conf. Ll. M. Xirinacs ) from Bardina on Vimeo.


Els promotors de la moneda telemàtica voldrien suprimir el paper moneda que tots portem a la cartera, perquè és anònim i irresponsable. Tant hi podem pagar un quilo de taronges com l'assassinat d'algú. Ningú no pot saber què fem amb els nostres diners. Podem especular, apilonar munts de diner negre, convertir-nos en mafiosos, comprar terrenys amb escriptures a la baixa, pagar treball infantil, droga o prostitució. També portem moneda nominativa: les targetes de crèdit. Les targetes ens fitxen, deixen traces i indicis de totes les operacions que fem. La moneda telemàtica és aquesta. Per això se li diu responsable i transparent. Els que no ens hem amagar de res, no li tenim cap por; els que han d'amagar certs pagaments, sí. Quan es parlà que la faixa antifalsificació del nou euro fos magnètica per enregistrar l'operació que es feia, hi va haver qui va posar el crit al cel amb l'excusa de no voler posar els ciutadans sota control. Ara ja hi som. Però no sota el control neutre d'un ens administratiu –el qual podria comptabilitzar operacions i obtenir, amb dades on line, la mercometria de què avui no disposem–, sinó de caixes d'estalvis i bancs.

Amb mètode i unes mesures com cal dels mercats financers, no sols es podria dosificar el cabal de diners al mercat més enllà d'inflacions i stagflacions (cf. el llibre que Chalaux va escriure amb l'economista Magdalena Grau: Assaig sobre moneda, mercat i societat, Barcelona (http://www.bardina.org/ammsctin.htm): Centre d'Estudis Joan Bardina, 2000, 3ª edició), sinó aconseguir la denominada «renda bàsica» o «salari mínim social» per a tots els ciutadans. I no pas de la plusvàlua del treball, sinó de la plusvàlua del diner, que ara se'ns amaga injustament, tot i permetre injeccions d'un bilió d'euros com hem explicat al començament.

Sortosament, aquests dies, surten escrits d'economistes alternatius posicionant-se enllà del que s'ha fet fins ara. Tapar forats es retornar on érem. Entendre-ho és del tot revolucionari. I no ho entenen actuals presidents de Caixes ni de borses. Chalaux, en els seus escrits, fins i tot distribueix la societat en àmbits diversos amb totes les necessitats cobertes. Com va dir el professor Oliveres, et posicionis a favor o en contra de la moneda telemàtica, almenys permetria aturar la corrupció, l'especulació i el frau. I més si pensem que el mateix Ministeri d'Economia avalua el frau fiscal en 86.000 milions d'euros. Pensin que Catalunya només en demana de 3.500 a 4.000 milions per al nou finançament, mentre Solbes només en vol deixar anar 1.794!.

3. El cogombre assassí.

El cogombre assassí.

Un cop més els mitjans colpegen. Ara gairebé desmenteixen el que abans gairebé diuen, com sempre, sense afirmar però donant a entendre: el cogombre porta un microbi que mata. Amb això es quedarà el públic i s'estendrà el pànic: missió acomplerta. Els engranatges de la propaganda han funcionat a la perfecció. I dic propaganda referint sense pudor a la tècnica de control social creada per Goebbels durant el nazisme, basada en els 11 principis que segueixen a continuació:

1. Principi de simplificació i de l'enemic únic. Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar l'adversari en un únic enemic.

2. Principi del mètode de contagi. Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s'han de constituir en suma individualitzada.

3. Principi de la transposició. Carregar sobre l'adversari els propis errors o defectes, responent l'atac amb l'atac. «Si no pots negar les males notícies, inventa altres que les distreguin".

4. Principi de l'exageració i desfiguració. Convertir qualsevol anècdota, per petita que sigui, en amenaça greu.

5. Principi de la vulgarització. Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell al menys intel·ligent dels individus a qui va dirigida. Com més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l'esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa, a més, tenen gran facilitat per oblidar.
6. Principi d'orquestració. La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablement, presentar-les una vegada i una altra des de diferents perspectives, però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D'aquí ve també la famosa frase: «Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en veritat».

7. Principi de renovació. Cal emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que, quan l'adversari respongui, el públic estigui ja interessat en una altra cosa. Les respostes de l'adversari mai han de poder contrarestar el nivell creixent d'acusacions.

8. Principi de la versemblança. Construir arguments a partir de fonts diverses, a través dels anomenats globus sondes o d'informacions fragmentàries.

9. Principi de la silenciació. Fer callar les qüestions sobre les quals no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen l'adversari, també contraprogramant amb l'ajuda de mitjans de comunicació afins.

10. Principi de la transfusió. Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d'un substrat preexistent, ja sigui una mitologia nacional o un complex d'odis i prejudicis tradicionals. Es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.

11. Principi de la unanimitat. Arribar a convèncer a molta gent que pensa «com tot el món», creant una falsa impressió d'unanimitat.

Trobo interessant donar-los un repàs davant de qualsevol notícia i llegir la que ells estan aplicant. De fet solen ser tots, encara que uns més que altres. En aquest cas em sembla que el 4 i, sobretot el 7 són els que més. Però us animo a cadascú a treure les seves conclusions.

El 7 és el més socorregut: es tracta de distreure, que no es parli molt temps de la mateixa cosa. Que no es parli més dels indignats, ni de Fukushima, ni del món àrab, ni de... no sé, perquè amb això del cogombre m'he quedat ben distreta. Res distreu tant com una epidèmia o un atemptat amb bomba, és a dir, un «cogombre», en termes vulgars.

Ja m'imagino als propagandistes de torn reunits parlant una cosa així com:

  • ¿Què els posem, una epidèmia o un «cogombre»?
  • Doncs ... les dues coses alhora: l'epidèmia del cogombre!
  • Bravo! Ets un geni!

I ja el tenim! Pel que fa als fets, ja que res de nou sota el sol: En aquesta societat malalta cada dia moren moltes persones de diarrees i altres trastorns, deguts probablement a efectes secundaris de medicaments, que són la quarta causa de mort, o a altres intoxicacions sense inventariar. De manera que de morts mai falten.

¡De microbis, doncs tampoc, perquè resulta a més que tots tenim, i encara sort!, E.coli en el nostre organisme, així com altres milers de bacteris amb les que vivim en simbiosi. És cert que quan el nostre intestí es desequilibra la seva flora s'altera i E. coli guanya protagonisme. És a dir: en el nostre intestí hem de tenir molts lactobacils i pocs E.coli que quan anem malament això s'inverteix. El desequilibri bacterià és la conseqüència i no la causa de la malaltia, i no al revés, per sorprenent que sembli.

Sorprenent perquè se'ns ha repetit fins la sacietat (principi número 6) que els microbis són la causa de les malalties (principi número 1, és a dir: l'enemic extern). Però no és així: La vigent teoria microbiana resulta ser falsa. Fins al propi Pasteur va acabar reconeixent que «El terreny ho és tot, el microbi no és res». Però ja era tard i als mandataris militars els anava millor pensar en el microbi atacant. I així segueixen, i ens imposen la «salut» a cop de vacunes i antibiòtics igual que li imposen la «democràcia» a bomba net al món sencer.

Penseu senyors, pensin! Facin-preguntes. Jo em faig la següent ¿A qui pot interessar tanta calúmnia? Per a què?

Proposo la següent resposta: Li interessa l'enorme i obsolet sistema sanitari que ha de justificar la seva pròpia existència defensant de microbis atacants i desviant la nostra atenció de les veritables causes de malaltia que són la mala vida que portem, la contaminació i, en molts casos, els propis tractaments mèdics. Interessa que no mengem verdures crues, que són de gran benefici per a la salut. Em consta que els productes ecològics estan molt mal vistos per certs sectors relacionats amb la sanitat. Afirmen que van carregats de microbis, i això no pot ser! ... Convé, doncs, que ens passem al menjar-escombraries en què cap microbi pugui viure. Al poder no li agrada la vitalitat.

Contra el microbi anem contra tot i contra tots. Si no és el cogombre serà un altre aliment, o la mà que ja no podrem estrènyer per por. Enfront de l'epidèmia anem a témer, desconfiar, destruir, usar i llençar. Anem a llanguir, embogir i emmalaltir de pura por, que és el pitjor per a la salut. La por agrada al poder.

Tinc por, doncs, que després del cogombre assassí la maquinària propagandística vagi generant altres alarmes semblants. Proposo que ens armem de sentit comú que, sent el menys comú dels sentits, és l'únic que ens protegirà de tals despropòsits.

Teresa Morera, Naturòpata, ex-Farmacèutica.
Manresa, 2 de juny de 2011.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada