divendres, 22 de juliol del 2011

Centenari d'Agustí Chalaux. Tanquem Ascó. Una definició d'evolució.

1. Text en català.

(Text en català).


Els mitjans de comunicació ens han commocionat pels recents atemptats a Noruega, però recordem també les víctimes, molt més nombroses, de les guerres d'Afganistan, Iraq i Líbia, entre d'altres.

Això ens dona peu a fer memòria d'aquelles persones que, tant des del seu pensament, com des de la seva acció, han lluitat per la pau al món, i l'aplicació de solucions eficaces als seus problemes, com el nostre amic Agustí Chalaux (1911-2006), que el passat dimarts 19 de juliol va fer cent anys del seu naixement.

Fent bo el logotip del nostre bloc, us demanem també el vostre suport per evitar una nova pròrroga de la central nuclear d'Ascó, en el benentès que l'energia nuclear ha de ser substituïda per fonts renovables i, si pot ser, lliures.

Finalment, us oferim una definició de la paraula «evolució», que dona títol al nostre bloc, per a que us faci reflexionar.

B.


Elogi d'Agustí Chalaux (1911-2006) en ocasió del centenari del seu naixement.

Hi ha d'haver llibertaris que enforteixin la societat civil respecte la pressió que exerceix el sector oficial estatal i el sector privat, creant i mantenint sindicats, ateneus, cooperatives, editorials, biblioteques, escoles, publicacions, llibres, recursos d'Internet, traduccions, etc.

Però l'Agustí Chalaux, nascut fa cent anys el 19 de juliol del 1911, va ser un llibertari que no va renunciar a la solució política. Molts llibertaris, i tenen el seu dret, abraçaren les corrents que renuncien a la necessitat de resoldre políticament una sèrie de problemes. L'Agustí els vol resoldre tots: la corrupció i el suborn, els abusos de poder, la misèria, la manca de transparència, el no exercici de la responsabilitat davant la presa de decisions polítiques injustes o lesives, les pèrdues de les llibertats individuals, socials col·lectives i nacionals sota qualsevol pretext (com per exemple l'anomenat «terrorisme»), les pressions que reben polítics i jutges respecte els «lobbies» i els grups de pressió, etc.

Davant de la dicotomia entre comunistes autoritaris: «Cal conquerir el poder per gaudir-lo» i els llibertaris clàssics: «Cal destruir el poder». El lema de l'Agustí és: «Cal conquerir el poder per destruir-lo i substituir-lo per un comandament cívic responsable».

No en va, l'Agustí ens recorda el moment de la història on els seus amics llibertaris aconseguiren el major poder a Catalunya, i procura aprendre de les seves errades: «Ja hem perdut la guerra i la revolució per no haver sabut, des d'un principi, dominar la moneda i la banca com a instruments al servei del poble; hem considerat, com uns adolescents, que les armes i la violència ho eren tot», li digué a l'Agustí el dirigent llibertari Abad de Santillán, el setembre del 1936.

Durant els foscos dies del franquisme espanyol, l'Agustí va esperar l'ocasió per clarificar l'alternativa que estava gestant en el seu cap, fins que aquesta ocasió arribà, durant la transició política, de la mà del llavors senador independent per Barcelona Lluís Maria Xirinacs, un polític ètic com pocs, lluitador no violent per l'amnistia dels presos i pels drets i llibertats individuals, col·lectius i nacionals. Una persona capaç, des del seu despatx de senador, de proposar una constitució alternativa complerta, davant l'oposició de la majoria dels seus col·legues. Una persona que, amb el temps, va arribar a crear un model filosòfic de coneixement de la realitat, que permet classificar més eficientment tot el coneixement humà.

L'Agustí va anar al darrere d'en Xirinacs, que l'evitava, fins que un bon dia, l'Agustí el va convèncer: «Si tu tens excedents de carxofes i hi ha gent que pateix fam, tu pots inventar el diner necessari per que aquestes persones comprin les carxofes que sobren, i amb això faràs que la gent no pateixi fam, sense crear inflació».

I fou llavors que en Lluís Maria, l'Agustí, i un grup de persones interessades en oferir una alternativa als dos sistemes imperants durant la passada Guerra Freda, varen crear el Centre d'Estudis Joan Bardina, doncs l'Agustí no volia que la nova associació dugués el seu nom: «Els honors s'han de concedir a les persones quan aquestes ja hi han mort» (no fos cas que aquestes persones traïssin, abans de morir, els ideals defensats i que aquests honors premiaven).

L'ex-jugador de futbol professional i ex-presentador de televisió David Icke afirma, en els seus discursos arreu del món, que l'elit econòmica mundial vol realment abolir el diner anònim de monedes i bitllets, i imposar un diner telemàtic d'ús obligatori, però enterament al seu servei, tot establint una veritable tirania plutocràtica. En el suposat cas que això fos cert, d'acord amb aquest sistema denunciat per Icke, si hom manifestés la seva disconformitat amb el sistema, llavors se'l sotmetria a la indigència, bloquejant-li els comptes corrents de què disposi. Es dedueix, segons Icke, que el diner anònim de monedes i bitllets és un mal necessari per preservar la llibertat de les persones.

Entre el sistema actual, que per una banda suposa la corrupció del diner anònim coexistint amb un diner telemàtic opcional sota control privat, i per l'altra una tirania telemàtica al servei dels rics, l'Agustí Chalaux ofereix una alternativa necessària, que procura preservar els drets i les llibertats, però també fa més difícil la corrupció, tot promovent una transparència que permet l'exercici de la responsabilitat.

Davant d'aquesta possibilitat que s'implanti de qualsevol forma aquesta abolició del diner anònim, el model de l'equip encapçalat per l'Agustí conté un conjunt de mesures de salvaguarda dels drets i llibertats, com ara la necessitat que sigui una justícia independent dels polítics i dels poders econòmics la qui controli la xarxa telemàtica i la seva base de dades.

No val, doncs, qualsevol intent d'imposició del diner telemàtic d'ús obligatori i exclusiu, si es fa en favor dels poders executius i legislatius del estats, o bé en favor del poder de les grans fortunes privades.

Però una justícia no és realment independent si no disposa dels recursos necessaris per mantenir la seva labor, i si els seus jutges són nomenats pels poders executius i legislatius dels estats. És per això que l'Agustí proposa que la justícia rebi un percentatge fix, per llei, dels pressupostos ordinaris i extraordinaris de l'Estat, i s'administri ella mateixa aquests recursos. Així, la justícia no serà un cos indigent a mercè dels capricis d'un poder polític que acapara tots els recursos, i incapaç d'investigar amb celeritat totes les causes judicials obertes.

Ni tampoc la justícia estarà tant sotmesa a la temptació del suborn. Un jutge amic de l'Agustí, queixós de la indigència en la que estava l'aparell judicial, li digué, en un temps en que a l'Estat espanyol encara valien les pessetes: «Mira, Agustí. La meva dona i les meves filles em recorden contínuament que el col·lega tal ha comprat per la seva dona un abric de pells molt car, i que el col·lega qual s'ha comprat un cotxe nou. T'asseguro que, per un petit suborn d'un o dos milions de pessetes, no cediré, però, davant la pressió de la meva dona i de les meves filles, si em ve alguna persona amb un suborn de cent o dos-cents milions de pessetes, llavors jo l'acceptaré».

Per tal de trencar el possible corporativisme judicial, i suplir la manca de jutges, es permet que un advocat amb deu anys d'exercici, o bé un notari amb cinc, puguin accedir a la judicatura, acomplint uns temps de passanties al servei d'altres jutges, que valoraran la seva capacitat. Com deia repetidament l'Agustí: «Un país amb 10.000 jutges i 100.000 policies va malament, mentre que un país amb 100.000 jutges i 10.000 policies va bé».

Tampoc val, segons l'Agustí, qualsevol xarxa telemàtica per hostatjar el sistema de diner telemàtic que ell reivindica. Cal un nombre senar (3, 5, etc.) de xarxes telemàtiques, amb maquinari i programari diferents entre elles, que coexisteixin simultàniament, tot permetent solucionar les incongruències. A més a més, la xarxa telemàtica més antiga ha d'ésser substituïda, de tant en tant, per una xarxa telemàtica més nova, també amb maquinari i programari diferents, per mantenir l'eficiència del conjunt.

L'Agustí Chalaux, en Lluís Maria Xirinacs i el seu equip varen afirmar que, amb un sistema monetari telemàtic d'aquestes característiques, es podria verificar o desmentir una hipòtesi, segons la qual, es podria inventar el diner necessari per que els consumidors puguin comprar els excedents de producció que no són adquirits, sense crear inflació. La base sobre la qual es podria inventar aquest diner és una riquesa amagada, que no es pot copsar amb l'actual mercat de diner anònim, procedent de tots els invents que ja no tributen drets de patent.

En el cas que aquesta hipòtesi es demostrés, es pot oferir automàticament un salari social o renda bàsica a tota persona que no disposa de cap ingrés, eliminant així la misèria per raó de diner. Al mateix temps, segons el mateix Agustí, el salari mínim passa a ser aproximadament el doble d'aquest salari social, doncs ningú voldria treballar per sota d'aquest llindar.

Tant si es confirma aquesta hipòtesi com si no, i per raons de prudència econòmica, s'aplicaria un impost sobre cada transacció comercial o factura-xec. També hi hauria un impost sobre les rendes de la terra, tal com defensava Henry George. El diner telemàtic, com ens ho recorda l'economista Arcadi Oliveres, permetria suprimir el frau fiscal i el mercat negre. Tot plegat facilitaria una disminució dràstica de la pressió fiscal.

Així com la justícia ha de ser eficaç i ràpida, en la mesura del possible i sense cap pèrdua de garantia processal, l'Agustí afirma que la legislació ha de ser una labor participativa i meditada: «La incontinència legislativa dels legisladors és avui dia pitjor que la incontinència gàstrica».

Per això l'Agustí proposa, entre altres coses, que les diferents lleis puguin ser també debatudes pels gremis i col·legis professionals que es veuen afectats. Resultant que els professionals mercantils estan obligats a agremiar-se de forma gratuïta i obligatòria en el seu respectiu gremi, unes de les funcions dels quals és establir preus mínims per tal d'evitar el «dumping», o sigui la venda per sota del preu de cost, i difondre una publicitat gremial que substitueixi la sempre enganyosa publicitat privada.

Així com en els òrgans legislatius és lícit que participin persones que pertanyen als diferents partits polítics, els òrgans executius han de ser escollits entre persones independents de cap partit, amb dos anys de carència de militància, doncs han de representar al conjunt de la població afectada i no una part. Es pretén acabar així, doncs, amb la pràctica comuna dels responsables executius d'establir decisions que afavoreixin l'electorat d'un determinat partit propi en detriment de l'electorat dels partits rivals.

Fins ara, les campanyes electorals duraven oficialment un temps molt curt, però el seu cost elevat, amb la conseqüent dependència dels candidats respecte els creditors, era la garantia per un bon resultat. Segons l'Agustí, les campanyes electorals ha de durar un any per tal de facilitar que tots els candidats siguin ben coneguts pels seus electors, però han de basar-se en mitjans i espais públics a l'abast de tothom.

Xirinacs es va caracteritzar en vida per reivindicar la llibertat de totes les nacions, entre elles la catalana. Però tant l'Agustí Chalaux com en Lluís Maria Xirinacs reivindiquen també que la solució final als problemes de violència entre els diferents pobles de la Humanitat passen per una confederació lliure de totes les nacions de la Terra. Això permetria evitar les guerres que assolen el nostre planeta, com les d'Afganistan, Iraq, Líbia, les nombroses guerres africanes, etc. i les seves conseqüències, com els recents atemptats a Noruega.

Una Confederació Mundial d'aquest tipus ens obligarà a nosaltres, els éssers humans, a redreçar les energies que actualment emprem en les diferents guerres, ocupacions i violències contra els nostres congèneres, canalitzant-les en evolucionar cap a l'interior de l'ésser humà i cap a l'exterior del nostre planeta.

L'equip del Centre d'Estudis Joan Bardina va anar desgranant un model, més complert del que hem explicat aquí. Un model que alhora pretén respectar el lliure albir de les persones, com afirma fer-ho la primera via de la democràcia capitalista, com també assegurar la subsistència material d'aquestes mateixes persones, com afirma fer-ho la segona via del comunisme tirànic. En definitiva, una autèntica «Tercera Via».

Podeu consultar aquest model dins dels diferents documents que s'esmenten en el següent lloc web, amb els enllaços que us assenyalem a continuació:



Aquí teniu la demostració de com és necessari que hagi parlamentaris i parlamentàries honestos en les cambres legislatives. Veieu el vídeo, subtitulat en castellà, de la intervenció de la diputada Cidinha Campos, de l'assemblea legislativa de l'Estat de Rio de Janeiro, a Alerj, Brasil, contra alguns dels seus col·legues corruptes:




Per la finalització del permís de la central nuclear d'Ascó.

Fem sentir la nostra veu. Les persones i entitats que formem Tanquem les Nuclears fem una crida a la resistència per a que no renovin el permís d’explotació d’una nuclear vella, perillosa i innecessària. Volem que des del teixit associatiu, tant de Catalunya com de fora de Catalunya, es desautoritzi als que juguen irresponsablement amb la nostra salut i el medi ambient.

Us animem a que des de cada associació, cooperativa, grup cultural, esportiu o juvenil, fundació, empresa o comerç; des de cada secció o seu local de cada sindicat, des de cada agrupació local o sectorial de cada força política, des d’ajuntaments i consells comarcals, o des del món de l’ensenyament..., entreu a la web http://www.tanquemlesnuclears.org/ i recolzeu el text bàsic que denuncia aquesta decisió irracional, i que us reproduïm tot seguit.

Demanda:

El proper 1 d'octubre el govern de l'Estat ha de decidir si renova o no el permís de funcionament de la central nuclear d'Ascó, a la Ribera d'Ebre, Tarragona.

Ascó és una central amb deficiències d'estructura. Ha acumulat gairebé un centenar de problemes de funcionament en els darrers 4 anys. El més greu, el 26 de novembre de 2007, amb una fuita massiva de partícules radioactives que va contaminar els seus edificis i l'entorn, arribant fins la costa. La direcció de la central i el Consell de Seguretat Nuclear van amagar la contaminació durant més de 4 mesos, posant en perill el medi ambient i la salut de la població, fins que Greenpeace va denunciar el que havia passat. Encara s'han de depurar les responsabilitats legals.

A més, Ascó està construïda sobre un terreny inestable, el que augmenta el perill.

La catàstrofe de Fukushima, al Japó ha suposat una nova demostració de fins a quin punt un accident nuclear esdevé una catàstrofe permanent: durant dècades la vida resulta afectada, la població ha de ser desplaçada, i la contaminació es dispersa a milers de quilòmetres, afectant l'aire, l'aigua i els aliments. A Catalunya ja vam tenir un seriós advertiment l'octubre de 1989, amb l'accident nuclear de Vandellòs 1.

Ascó porta funcionant 29 anys, i deixarà com a llegat un mínim de 1300 tones de residus radioactius que s'hauran de mantenir en un lloc segur, ja que emetran radiació durant milers d'anys. Cada any que funciona, la central afegeix unes 50 tones més d'aquests residus als que ja existeixen.

L'electricitat que produeix Ascó pot ser substituïda per la que generen altres tecnologies que no són tan perilloses: centrals de cogeneració amb gas, hidràuliques, eòliques, solars o geotèrmiques. De fet, les nombroses vegades que la central ha estat aturada no s'ha notat en el subministrament elèctric.

Per tot això demanem que no es concedeixi la renovació del permís de funcionament d'Ascó, l'1 d'octubre de 2011.

Catalunya, estiu del 2011.

Més informació sobre la situació d’Ascó a:


Dimarts, 12 de juliol del 2011.

Llistat d'arguments a tenir en compte:
  • Les centrals nuclears són un sistema molt ineficient de generar energia que consisteix en fer bullir aigua amb l'escalfor d'un reactor i després fer moure una turbina.
  • Les deixalles radioactives que generen precisen d'una custòdia molt llarga en el temps que no és finançada amb els suposats beneficis de les centrals.
  • Aquestes deixalles permeten ser emprades per crear armament nuclear com el que es va emprar a Hiroshima, Nagasaki, el que va servir per atemorir el món durant la passada Guerra Freda i que pot acabar amb la vida a sobre del nostre planeta. També, probablement, es va emprar de forma secreta en altres confrontacions com, per exemple, en les recents guerres a l'Iraq.
  • Quan es produeixen accidents greus, provoquen fuites radioactives perillossíssimes, com ha passat amb les centrals de Harrisburg, Txernòbil i Fukushima, que deixen inhabitables grans extensions durant molt de temps, i afecten fins i tot zones molt allunyades del focus de la fuita.
  • És un sistema de produir energia que concentra un excessiu poder econòmic en unes poques mans, capaç de pressionar abusivament l'àmbit polític per perpetuar-se, i no se'n fa responsable de les conseqüències a llarg termini (És allò de «privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues»), a diferència d'altres sistemes de produir energia, més ecològics, que permeten l'existència de fonts de producció de dimensions més reduïdes i amb la possibilitat de ser gestionades per cadascú de nosaltres.
Aquí teniu el vídeo d'un pare de família francès que viu a 200 quilòmetres de Fukushima. Recordem que és l'Estat francès qui fomenta amb més força l'energia nuclear. La narració està en francès subtitulada en castellà:




Moltes mercès pel vostre suport.

Una definició de la paraula evolució.

Evolució, evolutiu. Així he traduït les paraules sànscrites karma i karmika, doncs he considerat massa general i vague fer-ho com «acció». Específicament, karma significa accions mentals, verbals i físiques que condueixen a conseqüències que afecten la vida i que la constitueixen. El modern punt de vista materialista considera que les estructures de les nostres vides presents han estat causades per encarnacions genètiques de les experiències subtilment codificades de milions d'anteriors representants de la nostra espècie, durant el procés d'evolució biològica. El punt de vista budista considera que les estructures de les nostres vides presents han estat causades per milions de vides prèvies, subtilment codificades en un gen espiritual que portem amb nosaltres, combinant amb els gens físics que rebem dels nostres pares, en un complex procés d'evolució espiritual i biològica. (Padma Sambhava. El libro tibetano de los muertos (El llibre tibetà dels morts). Traducció, introducció i comentaris de Robert A. F. Thurman. Editorial Kairós. Cinquena edició, gener de 2005. Pàgina 333).

Centenario de Agustí Chalaux. Cerremos Ascó. Una definición de evolución.


2. Texto en castellano.

(Texto en castellano).


Los medios de comunicación nos han conmocionado por los recientes atentados en Noruega, pero recordemos también las víctimas, mucho más numerosas, de las guerras de Afganistán, Irak y Libia, entre otras.

Esto nos da pie a hacer memoria de aquellas personas que, tanto desde su pensamiento, como desde su acción, han luchado por la paz en el mundo, y la aplicación de soluciones eficaces a sus problemas, como nuestro amigo Agustí Chalaux (1911-2006), que el pasado martes 19 de julio hizo cien años de su nacimiento.

Haciendo bueno el logotipo de nuestro blog, os pedimos también vuestro apoyo para evitar una nueva prórroga de la central nuclear de Ascó, en la condición de que la energía nuclear debe ser sustituida por fuentes renovables y, a ser posible, libres.

Finalmente, os ofrecemos una definición de la palabra «evolución», que da título a nuestro blog, para que os haga reflexionar.

B.


Elogio de Agustí Chalaux (1911-2006) en ocasión del centenario de su nacimiento.

Deben de haber libertarios que fortalezcan la sociedad civil respecto a la presión que ejerce el sector oficial estatal y el sector privado, creando y manteniendo sindicatos, ateneos, cooperativas, editoriales, bibliotecas, escuelas, publicaciones, libros, recursos de Internet, traducciones, etc.

Pero Agustí Chalaux, nacido hace cien años el 19 de julio de 1911, fue un libertario que no renunció a la solución política. Muchos libertarios, y tienen su derecho, abrazaron las corrientes que renuncian a la necesidad de resolver políticamente una serie de problemas. Agustí los quiere resolver todos: la corrupción y el soborno, los abusos de poder, la miseria, la falta de transparencia, el no ejercicio de la responsabilidad ante la toma de decisiones políticas injustas o lesivas, las pérdidas de las libertades individuales, sociales colectivas y nacionales bajo cualquier pretexto (como por ejemplo el llamado «terrorismo»), las presiones que reciben políticos y jueces respecto a los «lobbies» y los grupos de presión, etc.

Ante la dicotomía entre comunistas autoritarios: «Hay que conquistar el poder para disfrutarlo» y los libertarios clásicos: «Hay que destruir el poder». El lema de Agustí es: «Hay que conquistar el poder para destruirlo y sustituirlo por un mandato cívico responsable».

No en vano, Agustí nos recuerda el momento de la historia donde sus amigos libertarios lograron el mayor poder en Cataluña, y procura aprender de sus errores: «Ya hemos perdido la guerra y la revolución por no haber sabido, desde un principio, dominar la moneda y la banca como instrumentos al servicio del pueblo, hemos considerado, como unos adolescentes, que las armas y la violencia lo eran todo», le dijo a Agustí el dirigente libertario Abad de Santillán, el septiembre de 1936.

Durante los oscuros días del franquismo español, Agustí esperó la ocasión para clarificar la alternativa que estaba gestando en su mente, hasta que esta ocasión llegó, durante la transición política, de la mano del entonces senador independiente por Barcelona Lluís Maria Xirinacs, un político ético como pocos, luchador no violento por la amnistía de los presos y los derechos y libertades individuales, colectivos y nacionales. Una persona capaz, desde su despacho de senador, de proponer una constitución alternativa completa, ante la oposición de la mayoría de sus colegas. Una persona que, con el tiempo, llegó a crear un modelo filosófico de conocimiento de la realidad, que permite clasificar más eficientemente todo el conocimiento humano.

Agustí fue tras de Xirinacs, que le evitaba, hasta que un buen día, Agustí le convenció: «Si tú tienes excedentes de alcachofas y hay gente que sufre hambre, tú puedes inventar el dinero necesario para que estas personas compren las alcachofas que sobran, y con ello harás que la gente no sufra hambre, sin crear inflación».

Y fue entonces cuando Luis María, Agustí, y un grupo de personas interesadas en ofrecer una alternativa a los dos sistemas imperantes durante la pasada Guerra Fría, crearon el Centro de Estudios Joan Bardina, pues Agustí no quería que la nueva asociación llevara su nombre: «Los honores se concederán a las personas cuando éstas ya han muerto» (no sea que estas personas traicionaran, antes de morir, los ideales defendidos y que estos honores premiaban).

El ex-jugador de fútbol profesional y ex-presentador de televisión David Icke afirma, en sus discursos en todo el mundo, que la élite económica mundial quiere realmente abolir el dinero anónimo de monedas y billetes, e imponer un dinero telemático de uso obligatorio, pero enteramente a su servicio, estableciendo una verdadera tiranía plutocrática. En el supuesto caso de que esto fuera cierto, de acuerdo con este sistema denunciado por Icke, si alguien manifestara su disconformidad con el sistema, entonces se le sometería a la indigencia, bloqueándole las cuentas corrientes de que disponga. Se deduce, según Icke, que el dinero anónimo de monedas y billetes es un mal necesario para preservar la libertad de las personas.

Entre el sistema actual, que por un lado supone la corrupción del dinero anónimo coexistiendo con un dinero telemático opcional bajo control privado, y por otro una tiranía telemática al servicio de los ricos, Agustí Chalaux ofrece una alternativa necesaria, que procura preservar los derechos y las libertades, pero también hace más difícil la corrupción, promoviendo una transparencia que permite el ejercicio de la responsabilidad.

Ante esta posibilidad que se implante de cualquier forma esta abolición del dinero anónimo, el modelo del equipo encabezado por Agustí contiene un conjunto de medidas de salvaguarda de los derechos y libertades, como la necesidad de que sea una justicia independiente los políticos y los poderes económicos la que controle la red telemática y su base de datos.

No vale, pues, cualquier intento de imposición del dinero telemático de uso obligatorio y exclusivo, si se hace en favor de los poderes ejecutivos y legislativos de los estados, o bien en favor del poder de las grandes fortunas privadas.

Pero una justicia no es realmente independiente si no dispone de los recursos necesarios para mantener su labor, y si sus jueces son nombrados por los poderes ejecutivos y legislativos de los estados. Es por ello que Agustí propone que la justicia reciba un porcentaje fijo, por ley, de los presupuestos ordinarios y extraordinarios del Estado, y se administre ella misma estos recursos. Así, la justicia no será un cuerpo indigente a merced de los caprichos de un poder político que acapara todos los recursos, e incapaz de investigar con celeridad todas las causas judiciales abiertas.

Ni tampoco la justicia estará tanto sometida a la tentación del soborno. Un juez amigo de Agustí, quejoso de la indigencia en la que estaba el aparato judicial, le dijo, en un tiempo en que en España todavía valían las pesetas: «Mira, Agustí. Mi mujer y mis hijas me recuerdan continuamente que el colega tal ha comprado para su mujer un abrigo de pieles muy caro, y que el colega cual se ha comprado un coche nuevo. Te aseguro que, por un pequeño soborno de uno o dos millones de pesetas, no cederé, pero, ante la presión de mi mujer y de mis hijas, si me viene alguien con un soborno de cien o doscientos millones de pesetas, entonces yo lo aceptaré».

Para romper el posible corporativismo judicial, y suplir la falta de jueces, se permite que un abogado con diez años de ejercicio, o bien un notario con cinco, puedan acceder a la judicatura, cumpliendo unos tiempos de pasantias al servicios de otros jueces, que valorarán su capacidad. Como decía repetidamente Agustí: «Un país con 10.000 jueces y 100.000 policías va mal, mientras que un país con 100.000 jueces y 10.000 policías va bien».

Tampoco vale, según Agustí, cualquier red telemática para hospedar el sistema de dinero telemático que él reivindica. Ha de haber un número impar (3, 5, etc.) de redes telemáticas, con hardware y software diferentes entre ellas, que coexistan simultáneamente, permitiendo solucionar las incongruencias. Además, la red telemática más antigua debe ser sustituida, de vez en cuando, por una red telemática más nueva, también con hardware y software diferentes, para mantener la eficiencia del conjunto.

Agustí Chalaux, Lluís Maria Xirinacs y su equipo afirmaron que, con un sistema monetario telemático de estas características, se podría verificar o desmentir una hipótesis, según la cual, se podría inventar el dinero necesario para que los consumidores puedan comprar los excedentes de producción que no son adquiridos, sin crear inflación. La base sobre la que se podría inventar este dinero es una riqueza escondida, que no se puede captar con el actual mercado de dinero anónimo, procedente de todos los inventos que ya no tributan derechos de patente.

En el caso de que esta hipótesis se demostrara, se puede ofrecer automáticamente un salario social o renta básica a toda persona que no dispone de ningún ingreso, eliminando así la miseria por razón de dinero. Al mismo tiempo, según el propio Agustí, el salario mínimo pasa a ser aproximadamente el doble de este salario social, pues nadie querría trabajar por debajo de este umbral.

Tanto si se confirma esta hipótesis como si no, y por razones de prudencia económica, se aplicaría un impuesto sobre cada transacción comercial o factura-cheque. También habría un impuesto sobre las rentas de la tierra, tal como defendía Henry George. El dinero telemático, como nos lo recuerda el economista Arcadi Oliveres, permitiría eliminar el fraude fiscal y el mercado negro. Todo ello facilitaría una disminución drástica de la presión fiscal.

Así como la justicia debe ser eficaz y rápida, en la medida de lo posible y sin pérdida de garantía procesal, Agustí afirma que la legislación debe ser una labor participativa y meditada: «La incontinencia legislativa de los legisladores es hoy en día peor que la incontinencia gástrica».

Por eso Agustí propone, entre otras cosas, que las diferentes leyes puedan ser también debatidas por los gremios y colegios profesionales que se ven afectados. Resultando que los profesionales mercantiles están obligados a agremiarse de forma gratuita y obligatoria en su respectivo gremio, una de cuyas funciones es establecer precios mínimos para evitar el «dumping», o sea la venta por debajo del precio de coste, y difundir una publicidad gremial que sustituya la siempre engañosa publicidad privada.

Así como en los órganos legislativos es lícito que participen personas que pertenecen a diferentes partidos políticos, los órganos ejecutivos deben ser elegidos entre personas independientes de ningún partido, con dos años de carencia de militancia, pues deben representar al conjunto de la población afectada y no una parte. Se pretende acabar así, pues, con la práctica común de los responsables ejecutivos de establecer decisiones que favorezcan el electorado de un determinado partido propio en detrimento del electorado de los partidos rivales.

Hasta ahora, las campañas electorales duraban oficialmente un tiempo muy corto, pero su elevado coste, con la consecuente dependencia de los candidatos respecto a los acreedores, eran la garantía para un buen resultado. Según Agustí, las campañas electorales deben durar un año para facilitar que todos los candidatos sean bien conocidos por sus electores, pero deben basarse en medios y espacios públicos al alcance de todos.

Xirinacs se caracterizó en vida por reivindicar la libertad de todas las naciones, entre ellas la catalana. Pero tanto Agustí Chalaux como Lluís Maria Xirinacs reivindican también que la solución final a los problemas de violencia entre los diferentes pueblos de la Humanidad pasan por una confederación libre de todas las naciones de la Tierra. Esto permitiría evitar las guerras que asolan nuestro planeta, como las de Afganistán, Irak, Libia, las numerosas guerras africanas, etc. y sus consecuencias, como los recientes atentados en Noruega.

Una Confederación Mundial de este tipo nos obligará a nosotros, los seres humanos, a enderezar las energías que actualmente empleamos en las diferentes guerras, ocupaciones y violencias contra nuestros congéneres, canalizándolas a evolucionar hacia el interior del ser humano y hacia el exterior de nuestro planeta.

El equipo del Centro de Estudios Joan Bardina fue desgranando un modelo, más completo de lo que hemos explicado aquí. Un modelo que a la vez pretende respetar el libre albedrío de las personas, como afirma hacerlo la primera vía de la democracia capitalista, así como asegurar la subsistencia material de estas mismas personas, como afirma hacerlo la segunda vía del comunismo tiránico. En definitiva, una auténtica «Tercera Vía».

Podéis consultar este modelo dentro de los diferentes documentos que se mencionan en el siguiente sitio web, con los enlaces que os señalamos a continuación:



Aquí tenéis la demostración de cómo es necesario que haya parlamentarios y parlamentarias honestos en las cámaras legislativas. Ver el video, subtitulado en castellano, de la intervención de la diputada Cidinha Campos, de la asamblea legislativa del Estado de Río de Janeiro, en Alerj, Brasil, contra algunos de sus colegas corruptos:





Por la finalización del permiso de la central nuclear de Ascó.

Hagamos oír nuestra voz. Las personas y entidades que formamos «Tanquem les Nuclears» («Cerremos las Nucleares») hacemos un llamamiento a la resistencia para que no renueven el permiso de explotación de una nuclear vieja, peligrosa e innecesaria. Queremos que desde el tejido asociativo, tanto de Cataluña como de fuera de Cataluña, se desautorice a los que juegan irresponsablemente con nuestra salud y el medio ambiente.

Os animamos a que desde cada asociación, cooperativa, grupo cultural, deportivo o juvenil, fundación, empresa o comercio; desde cada sección o su local de cada sindicato, desde cada agrupación local o sectorial de cada fuerza política, desde ayuntamientos y consejos comarcales, o desde el mundo de la enseñanza..., entréis en la web http://www.tanquemlesnuclears.org/ y apoyéis el texto básico que denuncia esta decisión irracional, y que os reproducimos a continuación.

Demanda:

El próximo 1 de octubre el gobierno del Estado debe decidir si renueva o no el permiso de funcionamiento de la central nuclear de Ascó, en la Ribera d'Ebre, Tarragona.

Ascó es una central con deficiencias de estructura. Ha acumulado casi un centenar de problemas de funcionamiento en los últimos 4 años. Lo más grave, el 26 de noviembre de 2007, con una fuga masiva de partículas radiactivas que contaminó sus edificios y el entorno, llegando hasta la costa. La dirección de la central y el Consejo de Seguridad Nuclear escondieron la contaminación durante más de 4 meses, poniendo en peligro el medio ambiente y la salud de la población, hasta que Greenpeace denunció lo ocurrido. Aún se han de depurar las responsabilidades legales. Además, Ascó está construida sobre un terreno inestable, lo que aumenta el peligro.

La catástrofe de Fukushima, en Japón, ha supuesto una nueva demostración de hasta qué punto un accidente nuclear se convierte en una catástrofe permanente: durante décadas la vida resulta afectada, la población debe ser desplazada, y la contaminación se dispersa en miles de kilómetros, afectando el aire, el agua y los alimentos. En Cataluña ya tuvimos una seria advertencia en octubre de 1989, con el accidente nuclear de Vandellós 1.

Ascó lleva funcionando 29 años, y dejará como legado un mínimo de 1300 toneladas de residuos radiactivos que se deberán mantener en un lugar seguro, ya que emitirán radiación durante miles de años. Cada año que funciona, la central añade unas 50 toneladas más de estos residuos a los que ya existen.

La electricidad que produce Ascó puede ser sustituida por la que generan otras tecnologías que no son tan peligrosas: centrales de cogeneración con gas, hidráulicas, eólicas, solares o geotérmicas. De hecho, las numerosas veces que la central ha sido parada no se ha notado en el suministro eléctrico.

Por todo ello pedimos que no se conceda la renovación del permiso de funcionamiento de Ascó, el 1 de octubre de 2011.

Cataluña, verano de 2011.

Más información sobre la situación de Ascó a:


Martes, 12 de julio de 2011.

Listado de argumentos a tener en cuenta:

  • Las centrales nucleares son un sistema muy ineficiente de generar energía que consiste en hacer hervir agua con el calor de un reactor y luego hacer mover una turbina.
  • Los desechos radiactivos que generan precisan de una custodia muy larga en el tiempo que no es financiada con los supuestos beneficios de las centrales.
  • Estos desechos permiten ser utilizados para crear armamento nuclear como el que se empleó en Hiroshima, Nagasaki, el que sirvió para atemorizar el mundo durante la pasada Guerra Fría y que puede acabar con la vida sobre el planeta. También, probablemente, se empleó de forma secreta en otras confrontaciones como, por ejemplo, en las recientes guerras en Irak.
  • Cuando se producen accidentes graves, provocan fugas radiactivas peligrosísimas, como ha ocurrido con las centrales de Harrisburg, Chernobil y Fukushima, que dejan inhabitables grandes extensiones durante mucho tiempo, y afectan incluso zonas muy alejadas del foco de la fuga.
  • Es un sistema de producir energía que concentra un excesivo poder económico en unas pocas manos, capaz de presionar abusivamente el ámbito político para perpetuarse, y no se hace responsable de las consecuencias a largo plazo (Es aquello de «privatizar los beneficios y socializar las pérdidas»), a diferencia de otros sistemas de producir energía, más ecológicos, que permiten la existencia de fuentes de producción de dimensiones más reducidas y con la posibilidad de ser gestionadas por cada uno de nosotros.
Aquí tenéis el vídeo de un padre de familia francés que vive a 200 kilómetros de Fukushima. Recordemos que es el Estado francés quien fomenta con más fuerza la energía nuclear. La narración está en francés subtitulada en castellano:



Muchas gracias por vuestro apoyo.

Una definición de la palabra evolución.

Evolución, evolutivo. Así he traducido las palabras sánscritas karma y karmika, pues he considerado demasiado general y vago hacerlo como «acción». Específicamente, karma significa acciones mentales, verbales y físicas que conducen a consecuencias que afectan a la vida y que la constituyen. El moderno punto de vista materialista considera que las estructuras de nuestras vidas presentes han sido causadas por encarnaciones genéticas de las experiencias sutilmente codificadas de millones de anteriores representantes de nuestra especie, a través del proceso de evolución biológica. El punto de vista budista considera que las estructuras de nuestras vidas presentes han sido causadas por millones de vidas previas, sutilmente codificadas en un gen espiritual que llevamos con nosotros, combinando con los genes físicos que recibimos de nuestros padres, en un complejo proceso de evolución espiritual y biológica. (Padma Sambhava. El libro tibetano de los muertos. Traducción, introducción y comentarios de Robert A. F. Thurman. Editorial Kairós. Quinta edición, Enero del 2005. Página 333).

diumenge, 5 de juny del 2011

Ni guerra contra Iran, ni Tercera Guerra Mundial (català)


1. Text en català.

(Text en català).


Un cop establerts des d'aquest bloc els enllaços als llocs web i els blocs de les associacions i entitats amigues, podeu consultar les seves agendes dins dels seus respectius recursos d'Internet. Això alleugerirà a partir d'ara les entrades d'aquest bloc.

Dediquem aquesta nova entrada a la reivindicació d'una sortida pacífica a la present crisi que, alhora, ens permeti disposar de la llibertat suficient per crear, visitar i difondre informacions com les que, per exemple, s'esmenten en aquest bloc i els recursos que hem enllaçat. Recordem que hi ha estats del món on la censura impedeix crear, visitar i difondre blocs com aquest en els seus respectius idiomes.

La Humanitat, amb totes les seves nacions, té prou bons recursos materials, energètics, tècnics i científics, a més de solucions organitzatives eficaces, per mantenir tots els seus membres i tendir cap al seu autoequilibri, sense provocar la seva autodestrucció, ni la destrucció de la Natura de la qual depenem. La llibertat relativa de la qual una part dels humans hem gaudit ens ha permès formular i difondre algunes d'aquestes solucions, i aquesta llibertat i actitud de superació l'hem de mantenir.

Tot recordant que una versió oficialment establerta no equival a un dogma inqüestionable, qui volgués forçar una nova sortida bèl·lica a la crisi li caldria emprar unes grans dosis de manipulació mediàtica, per la qual cosa també us oferim un oportú article sobre la manipulació mediàtica dins la recent crisi del cogombre.
B.


1. Vídeos per una sortida pacífica a la crisi.

Marxant una de vídeos!

S'imposa la necessitat que sortim de la crisi actual sense carregar-nos mig planeta, per la qual cosa ens oposem a les guerres locals que, des de fa un temps, s'estan estenent pels estats àrabs i que poden acabar amb una guerra generalitzada.

Aquí teniu un primer vídeo breu (2' 13''), en anglès subtitulat en castellà, on el general condecorat nord-americà Wesley Clark afirma, en una entrevista en un canal de televisió, que el seu govern ja tenia la intenció d'envair set estats àrabs en cinc anys, el darrer d'ells l'Iran.

Com diu ell: «Si la única eina que tens és un martell, tots els problemes es converteixen en claus».





A continuació teniu un altre vídeo, en castellà amb alguns fragments en català, aquest cop d'una conferència del professor d'economia de la Universitat Raimon Llull, Santiago Niño Becerra, impartida el dijous 14 d'abril del 2011, que explica detalls de l'actual crisi.

En el debat, es va formular una pregunta procedent del públic: «Si la crisi del 1929 va acabar amb una cosa anomenada «Segona Guerra Mundial», la crisi actual, acabarà amb una cosa similar?».

Ell respon:

«No. Actualment una guerra mundial és una cosa impensable. Perquè? En el moment que vostè pot col·locar a 3.000 quilòmetres de distància un «pepino» d'una megatona amb una errada de cinc metres, les guerres s'han acabat. A Líbia ara, amb una precisió quirúrgica, estan disparant Tomahawks a 2.000 quilòmetres de distància, a 1.000 quilòmetres de distància, amb una precisió de metres. Les guerres s'han acabat».

«Les guerres eren «molt bones» des d'un punt de vista econòmic. S'ha de tenir en compte que, als Estats Units, el PIB entre 1939 i 1943 va pujar com un coet, es va disparar. A Europa no, evidentment, perquè estava sent atacada, no?. Les guerres són «molt rentables», primer perquè s'ha de construir armament i s'ha de reconstruir després, amb una atmosfera de zero control del dèficit, zero control de la despesa i zero control de la inflació, amb la qual cosa això «va molt bé». «Va molt bé» quan hi ha destrucció de veritat i hi ha molta destrucció, però no a Malawi, i és mor molta gent, però no a Zimbawe, perquè sinó no és rentable. Ha de morir molta gent a Alemanya, Estats Units, a França, a Espanya,... i ha d'haver moltes destruccions a França, Suècia, Anglaterra,... sinó no és rendible».

«De fet, s'ha calculat. S'ha calculat avui quina ha de ser la guerra per a que pugui «ser rentable». Tindria d'haver 500 milions de morts i destruccions al voltant de 30 bilions de dòlars (potser la xifra es queda curta)».

«Però, és clar, l'armament que hi ha ara és molt sofisticat. Heu sentit parlar de les bombes de neutrons? Maten molta gent, però tampoc destrueixen res, amb la qual cosa tampoc funciona, no?. A més, una guerra consumeix recursos i ja tenim un problema de recursos. A més hi ha un altre problema: Vostè va dir, i té raó, que la Gran Depressió es va acabar amb la Segona Guerra Mundial. El que passa que llavors hi havia una vessant ideològica molt forta. Actualment la ideologia ha desaparegut, no hi ideologia, ni en un lloc, ni en un altre. Què hi hagi un problema focalitzat allí o allà, a Líbia o a un altre lloc sí, però això és molt concret».

(Esperem que aquesta afirmació optimista no l'esguerrin les noves armes que alguns diferents estats han estat investigant tots aquests anys, com per exemple, les antenes HAARP, en el context dels escuts antimíssils, i no facin pensar a aquests mateixos estats que ara sí que és possible i rentable una guerra generalitzada).

«El crash del 2010. Estat de la qüestió»
Barcelona 14-04-2011.

Santiago Niño Becerra a «Plural-21» (1/2 conferència).
(Curiosament, en el moment d'informar-vos d'aquest enllaç, la primera part corresponent a la conferència estava deshabilitada a Blip TV).




Santiago Niño Becerra a «Plural-21» (2/2 debat) (59' 18'').






Enllaç des d'on veure la presentació de «Power Point», en castellà, que va mostrar l'esmentat professor en el decurs de la seva explicació:





Aquí teniu un altre vídeo (9' 40''), amb veu en català, amb alguns fragments de veu en castellà i subtítols en castellà, amb un discurs del professor d'economia Arcadi Oliveres a l'acampada de la Plaça de Catalunya, sobre quines mesures polítiques i econòmiques s'haurien de prendre per sortir de la crisi:






2. Crisis, Chalaux i la moneda telemàtica.

Crisi, Chalaux i la moneda telemàtica
Lluís Busquets i Grabulosa
Novembre de 2008

La decisió de Bush d'injectar diners públics per superar la crisi financera, abans que la hi aprovessin les Cambres, va produir el divendres 19-IX una alça borsària inesperada arreu del món. I, això no obstant, entesos com Rodrigo Rato (ex-director del FMI) comparava l'actual crisi amb el crac del 1929, i George Soros, que ha escrit en un llibre que es va fer milionari fraudulentament perquè l'economia lliberal li ho permetia (va bloquejar la lliura esterlina), deia que la possibilitat del crac encara seguirà existint perquè amb la pretesa autoregulació liberal no anem enlloc. Tenien raó: el crac borsari del passat dia 10-X farà història. Els ciutadans de peu, no tenim respostes a les nostres preguntes. (Des de quan una economia liberal s'ha d'intervenir amb diner públic? John Lipsy, actual segon del FMI, venia a dir que la contradicció és gravíssima, però si no es fes, arribaríem al catacrac: la crisi financera «tindria conseqüències devastadores», va declarar textualment). I d'on surten aquests munts de diners. S'ha parlat de 700.000 milions de dòlars o euros, però són molts més. El cost de la intervenció de les autoritats és aquest: 620.000 milions d'euros per adquirir hipoteques tòxiques i fiar als bancs perquè en garanteixin la viabilitat; 273.600 milions d'injecció dels bancs centrals per donar liquiditat al mercat; 140.000 milions per rescatar les societats hipotecàries Fannie Mae i Freddie Mac; 60.000 de finançament a les filials de Lehman Brothers a càrrec del Tresor dels EUA; 58.700 milions per nacionalitzar l'asseguradora AIG; 20.000 milions de préstec a JP Morgan per comprar Bear Sterns; 2.700 milions de garanties per reparar cases abandonades en ser embargades per impagament d'hipoteques. Total, si sumem, un bilió cent setanta-cinc mil milions. Sense comptar els 1,7 bilions de rescat dels bancs europeus de la setmana passada. I seguim fent-nos preguntes. Atès que els diners d'un estat són els dels seus ciutadans, ara els Estats hauran de finançar totes les empreses mal gestionades? Suposant que la meva estigui ben gestionada, per què no he de participar del pastís? En definitiva: els nostres estalvis, si passen dels 100.000 euros, segons la garantia de l'insolvent Solbes, són, doncs, directament, per malgestionar? Es tracta de socialitzar pèrdues i privatitzar guanys?

Enllà de la ironia, cal saber que això passa perquè el món s'ha dotat d'una moneda anònima i opaca i ni els experts més experts poden calcular de cap de les maneres el que pot esdevenir-se. No hi ha enlloc mercometria possible (dades fiables dels mercats financers). Els Estats com l'espanyol miren de surar en el tsunami com poden (els americans encara riuen de les declaracions de ZP dient que la nostra economia era la més forta d'Europa!). Quan es demanà per ràdio al president de la Borsa de Barcelona, Joan Hortalà, el passat dia 21-IX, quina nota posaria al Rodríguez Zapatero, va ser molt subtil: «No se li pot posar cap nota perquè no s'ha presentat a l'examen».

Tot això ve a tomb perquè el passat dia 17-IX, a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona, plena de gom a gom, el «Centre d'Estudis Joan Bardina» va presentar el vídeo La moneda telemàtica a partir dels estudis d'Agustí Chalaux de Subirà (1911-2006). El públic assistent fou obsequiat amb un DVD i el debat de la taula amb economistes com Arcadi Oliveres i Martí Olivella va ser més que interessant. Chalaux va aprendre del banquer Horace Finaly (president de BNP-París Bas) les giragonses de la moneda en la primera guerra europea (les existències d'or només haurien permès cobrir les despeses de la guerra durant els tres primers mesos i, per tant, s'abandonà la convertibilitat en or dels respectius papers-moneda) i es va passar mitja vida estudiant-ne un revulsiu. Finaly es burlava dels seus estudis de Ciències Econòmiques a París i més aviat li indicà una carrera científica. Chalaux estudià aleshores a l'Escola de Química de Mulhose i va voler aplicar el mètode científic, precís i rigorós, als fenòmens socials i científics amb la mateixa exigència. Un seu amic, el llibertari Abad de Santillan, li confessà en plena guerra (in)civil espanyola que l'esquerra havia perdut la guerra i la revolució perquè no havien sabut dominar la moneda i la banca com a instruments al servei del poble.

Quan tornà a Barcelona (1945), i encara més quan deixà la feina de químic (1968), volgué debatre i ensenyar el que havia après. Trobà molts companys de viatge, entre els quals, en Lluís Maria Xirinacs, que ja no el va deixar de petja i inserí en els seus estudis de globalística les idees de moneda responsable de Chalaux. (Poca gent sap que, abans de morir, Xirinacs presentà al Fòrum Social Mundial de Nairobi a Kenya una ponència en vídeo on resumia la possible utilització de la tecnologia actual per la implantació de la moneda telemàtica universal que facilités la pau al món.

(El poden veure en vídeo en català en:
Text del vídeo en català:



Moneda telematica CAT (conf. Ll. M. Xirinacs ) from Bardina on Vimeo.


Els promotors de la moneda telemàtica voldrien suprimir el paper moneda que tots portem a la cartera, perquè és anònim i irresponsable. Tant hi podem pagar un quilo de taronges com l'assassinat d'algú. Ningú no pot saber què fem amb els nostres diners. Podem especular, apilonar munts de diner negre, convertir-nos en mafiosos, comprar terrenys amb escriptures a la baixa, pagar treball infantil, droga o prostitució. També portem moneda nominativa: les targetes de crèdit. Les targetes ens fitxen, deixen traces i indicis de totes les operacions que fem. La moneda telemàtica és aquesta. Per això se li diu responsable i transparent. Els que no ens hem amagar de res, no li tenim cap por; els que han d'amagar certs pagaments, sí. Quan es parlà que la faixa antifalsificació del nou euro fos magnètica per enregistrar l'operació que es feia, hi va haver qui va posar el crit al cel amb l'excusa de no voler posar els ciutadans sota control. Ara ja hi som. Però no sota el control neutre d'un ens administratiu –el qual podria comptabilitzar operacions i obtenir, amb dades on line, la mercometria de què avui no disposem–, sinó de caixes d'estalvis i bancs.

Amb mètode i unes mesures com cal dels mercats financers, no sols es podria dosificar el cabal de diners al mercat més enllà d'inflacions i stagflacions (cf. el llibre que Chalaux va escriure amb l'economista Magdalena Grau: Assaig sobre moneda, mercat i societat, Barcelona (http://www.bardina.org/ammsctin.htm): Centre d'Estudis Joan Bardina, 2000, 3ª edició), sinó aconseguir la denominada «renda bàsica» o «salari mínim social» per a tots els ciutadans. I no pas de la plusvàlua del treball, sinó de la plusvàlua del diner, que ara se'ns amaga injustament, tot i permetre injeccions d'un bilió d'euros com hem explicat al començament.

Sortosament, aquests dies, surten escrits d'economistes alternatius posicionant-se enllà del que s'ha fet fins ara. Tapar forats es retornar on érem. Entendre-ho és del tot revolucionari. I no ho entenen actuals presidents de Caixes ni de borses. Chalaux, en els seus escrits, fins i tot distribueix la societat en àmbits diversos amb totes les necessitats cobertes. Com va dir el professor Oliveres, et posicionis a favor o en contra de la moneda telemàtica, almenys permetria aturar la corrupció, l'especulació i el frau. I més si pensem que el mateix Ministeri d'Economia avalua el frau fiscal en 86.000 milions d'euros. Pensin que Catalunya només en demana de 3.500 a 4.000 milions per al nou finançament, mentre Solbes només en vol deixar anar 1.794!.

3. El cogombre assassí.

El cogombre assassí.

Un cop més els mitjans colpegen. Ara gairebé desmenteixen el que abans gairebé diuen, com sempre, sense afirmar però donant a entendre: el cogombre porta un microbi que mata. Amb això es quedarà el públic i s'estendrà el pànic: missió acomplerta. Els engranatges de la propaganda han funcionat a la perfecció. I dic propaganda referint sense pudor a la tècnica de control social creada per Goebbels durant el nazisme, basada en els 11 principis que segueixen a continuació:

1. Principi de simplificació i de l'enemic únic. Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar l'adversari en un únic enemic.

2. Principi del mètode de contagi. Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s'han de constituir en suma individualitzada.

3. Principi de la transposició. Carregar sobre l'adversari els propis errors o defectes, responent l'atac amb l'atac. «Si no pots negar les males notícies, inventa altres que les distreguin".

4. Principi de l'exageració i desfiguració. Convertir qualsevol anècdota, per petita que sigui, en amenaça greu.

5. Principi de la vulgarització. Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell al menys intel·ligent dels individus a qui va dirigida. Com més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l'esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa, a més, tenen gran facilitat per oblidar.
6. Principi d'orquestració. La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablement, presentar-les una vegada i una altra des de diferents perspectives, però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D'aquí ve també la famosa frase: «Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en veritat».

7. Principi de renovació. Cal emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que, quan l'adversari respongui, el públic estigui ja interessat en una altra cosa. Les respostes de l'adversari mai han de poder contrarestar el nivell creixent d'acusacions.

8. Principi de la versemblança. Construir arguments a partir de fonts diverses, a través dels anomenats globus sondes o d'informacions fragmentàries.

9. Principi de la silenciació. Fer callar les qüestions sobre les quals no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen l'adversari, també contraprogramant amb l'ajuda de mitjans de comunicació afins.

10. Principi de la transfusió. Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d'un substrat preexistent, ja sigui una mitologia nacional o un complex d'odis i prejudicis tradicionals. Es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.

11. Principi de la unanimitat. Arribar a convèncer a molta gent que pensa «com tot el món», creant una falsa impressió d'unanimitat.

Trobo interessant donar-los un repàs davant de qualsevol notícia i llegir la que ells estan aplicant. De fet solen ser tots, encara que uns més que altres. En aquest cas em sembla que el 4 i, sobretot el 7 són els que més. Però us animo a cadascú a treure les seves conclusions.

El 7 és el més socorregut: es tracta de distreure, que no es parli molt temps de la mateixa cosa. Que no es parli més dels indignats, ni de Fukushima, ni del món àrab, ni de... no sé, perquè amb això del cogombre m'he quedat ben distreta. Res distreu tant com una epidèmia o un atemptat amb bomba, és a dir, un «cogombre», en termes vulgars.

Ja m'imagino als propagandistes de torn reunits parlant una cosa així com:

  • ¿Què els posem, una epidèmia o un «cogombre»?
  • Doncs ... les dues coses alhora: l'epidèmia del cogombre!
  • Bravo! Ets un geni!

I ja el tenim! Pel que fa als fets, ja que res de nou sota el sol: En aquesta societat malalta cada dia moren moltes persones de diarrees i altres trastorns, deguts probablement a efectes secundaris de medicaments, que són la quarta causa de mort, o a altres intoxicacions sense inventariar. De manera que de morts mai falten.

¡De microbis, doncs tampoc, perquè resulta a més que tots tenim, i encara sort!, E.coli en el nostre organisme, així com altres milers de bacteris amb les que vivim en simbiosi. És cert que quan el nostre intestí es desequilibra la seva flora s'altera i E. coli guanya protagonisme. És a dir: en el nostre intestí hem de tenir molts lactobacils i pocs E.coli que quan anem malament això s'inverteix. El desequilibri bacterià és la conseqüència i no la causa de la malaltia, i no al revés, per sorprenent que sembli.

Sorprenent perquè se'ns ha repetit fins la sacietat (principi número 6) que els microbis són la causa de les malalties (principi número 1, és a dir: l'enemic extern). Però no és així: La vigent teoria microbiana resulta ser falsa. Fins al propi Pasteur va acabar reconeixent que «El terreny ho és tot, el microbi no és res». Però ja era tard i als mandataris militars els anava millor pensar en el microbi atacant. I així segueixen, i ens imposen la «salut» a cop de vacunes i antibiòtics igual que li imposen la «democràcia» a bomba net al món sencer.

Penseu senyors, pensin! Facin-preguntes. Jo em faig la següent ¿A qui pot interessar tanta calúmnia? Per a què?

Proposo la següent resposta: Li interessa l'enorme i obsolet sistema sanitari que ha de justificar la seva pròpia existència defensant de microbis atacants i desviant la nostra atenció de les veritables causes de malaltia que són la mala vida que portem, la contaminació i, en molts casos, els propis tractaments mèdics. Interessa que no mengem verdures crues, que són de gran benefici per a la salut. Em consta que els productes ecològics estan molt mal vistos per certs sectors relacionats amb la sanitat. Afirmen que van carregats de microbis, i això no pot ser! ... Convé, doncs, que ens passem al menjar-escombraries en què cap microbi pugui viure. Al poder no li agrada la vitalitat.

Contra el microbi anem contra tot i contra tots. Si no és el cogombre serà un altre aliment, o la mà que ja no podrem estrènyer per por. Enfront de l'epidèmia anem a témer, desconfiar, destruir, usar i llençar. Anem a llanguir, embogir i emmalaltir de pura por, que és el pitjor per a la salut. La por agrada al poder.

Tinc por, doncs, que després del cogombre assassí la maquinària propagandística vagi generant altres alarmes semblants. Proposo que ens armem de sentit comú que, sent el menys comú dels sentits, és l'únic que ens protegirà de tals despropòsits.

Teresa Morera, Naturòpata, ex-Farmacèutica.
Manresa, 2 de juny de 2011.